Quan la falta d’humanitat porta un autobús

El passat dissabte 1 de novembre vaig viure una experiència que encara avui em costa explicar sense sentir una profunda indignació, ràbia i tristesa. A les 18:10 h, vaig agafar l’autobús de la companyia Plana, a la parada de la Gran Via 588, direcció Vilanova i la Geltrú. Viatjava amb el meu nebot de sis anys després d’un dia meravellós. El que no ens pensaven és el va venir després.

De sobte, durant el trajecte, em vaig començar a trobar molt malament. Sense temps per reaccionar, vaig aixecar-me per avisar el conductor, però vaig acabar vomitant dins de l’autobús. Davant d’una situació com aquesta, qualsevol esperaria una mica d’empatia o d’ajuda, sobretot en un servei públic. Però el conductor no només no va oferir-me cap mena de suport, sinó que va començar a jutjar-me, insinuant que no hauria d’haver pujat a l’autobús si em trobava malament.

La seva actitud no va només de manca de professionalitat si no que va ser del tot inhumana. Li vaig explicar que al pujar-hi em trobava perfectament bé, que simplement havia estat un mareig sobtat. Ell sabia que anava amb un menor —m’ho havia preguntat al pujar per comprovar si el nen havia de pagar bitllet—, però tot i això no va mostrar ni un bri de compassió.

Amb les meves pròpies tovalloletes vaig intentar netejar com vaig poder. El conductor en cap moment em va dir, “seu tranquil·la” o “no pateixis”. Va semblar que tot quedava aquí, però al cap d’una estona vaig tornar a vomitar després de la parada de “Bellvitge”. Mentre jo intentava contenir-me, davant de tots els passatgers, el conductor va alçar la veu per tornar-me a recriminar la situació, dient que potser el millor seria que baixés a la següent parada “fins que em trobés bé”.

Aquell moment va ser humiliant. Jo, marejada i avergonyida, i el meu nebot plorant, espantat per veure’m en aquell estat i per la tensió que es vivia a l’autobús. Només dues persones van mostrar humanitat: una dona que em repetia que estigués tranquil·la i es va aixecar a ajudar-me i un jove que va oferir-se a seure amb el nen. Ells van ser l’única llum enmig d’una situació totalment desoladora.

Donada l’actitud del conductor i l’estat en el que ens trobàvem el meu nebot i jo, vaig decidir baixar a l’Aeroport. El meu nebot va sortir primer, i jo darrere. Però, abans que pogués sortir, el conductor va tancar les portes deixant el nen fora i a mi a dins. Podeu imaginar-vos l’escena: jo cridant desesperada que obrís la porta i el meu nebot, de només sis anys, a fora, plorant, mort de por. Aquell moment el va marcar tant que fins i tot ell també va acabar vomitant del nervis.

No només va ser una manca absoluta de professionalitat, sinó una vulneració de la dignitat i la seguretat d’un menor i d’una persona que no es trobava bé. Un transport públic hauria de ser un espai segur, especialment per a les famílies, i no un lloc on es pugui patir un tracte vexatori i deshumanitzant.

Finalment, un agent dels Mossos d’Esquadra ens va ajudar a orientar-nos i la meva parella va venir a recollir-nos. Aquell trajecte, que faltaven vint minuts per arribar a casa, va acabar convertint-se en una experiència horrible per a mi i, sobretot, per un nen petit que no entenia res del que passava.

He presentat una reclamació formal a l’empresa Plana i espero sincerament que s’investiguin els fets i que s’adoptin mesures perquè mai més cap persona —ni adulta ni menor— hagi de viure una situació semblant. No es tracta només de protocols ni de normes: es tracta d’humanitat, d’empatia i de respecte.

Perquè quan aquestes qualitats desapareixen, el que realment està fora de lloc no és una persona que es troba malament, sinó un servei públic que oblida la seva raó de ser: atendre les persones.

Gràcies, de tot cor, a la senyora i al jove que ens van ajudar. Tant de bo la vida em permeti retrobar-vos per poder agrair-vos-ho com mereixeu.