La noia de les trenes d'or

Des petita havia volgut estar dansarina, havent-hi  fet els meus pares tot el possible per acomplir el meu somni. Després del 1996 quan els comunistes, abandonaren el govern pel desacord amb el sistema de pensions, a casa, van començar a viure una situació extremadament anguniosa.

L’avi, en Milan Markal, deixaria de rebre una minsa pensió rebuda per haver lluitat a la segona guerra mundial; el mateix president Tito, va condecorar-lo pel seu valor.

La medalla mai havia posat més carn a l’olla, ans al contrari, les havien passat molt crues, encara que l’avi no l’importava doncs era segur d’haver lluitat pel bé comú dels pobles del món, esmerçant la seva joventut doncs el seu idealisme, no veia mai prou sacrificis ni esforços.

El seu fill, i pare meu, Vladimir no era pas involucrat en política, s’estimava més d’assentir als ideals de l’avi per respecte filial; havia nascut el 1945, quan el nostre país va passar a dependre de Iugoslàvia.

Era casat amb Sveltana Kosazki, la mare va ser sempre cosidora, darrerament per un gran taller, de confecció per altres països. 

Han viscut una vida sens res d’especial, amb angunies i feina per sortit endavant, com la resta d’habitants del poble, i penso que de tot el país. 

Tot això hem veig en l’obligació d’explicar-ho perquè puguin entendre el meu desig de sortir d’una terra on no veia cap futur,  donat que sempre ha estat immersa en lluites cruentes i desavinences polítiques, que no han fet altre cosa que mal, pel poble ras i curt. 

Oton Jenko, havia estat veí des la infància; tot i que mai amics, doncs ell era deu anys més gran que jo. Fa cinc anys li va sortir feina de camioner, portant fusta cap al sud d’Europa, tornant amb el camió carregat amb tot allò que no és trobava a Eslovènia. Presumia cofoi dels molts diners que guanyava; lluïa polseres i anells d’or, sens cansar-se de repetir que a Espanya, la temperatura era deliciosa.

Res de pluja contínua i fred com al nostre país. Les platges del Mediterrani eren plenes a vessar de persones rialleres i felices, sens penalitats. Moltes joves procedents de l’antiga Unió Soviètica, havien trobat feina, com a models d’alta costura, donat que les xicotes de cabells rossos com els meus, eren ben admeses en publicitat, televisió, teatre, dansa... un país on acomplir tots els somnis i desitjos.

En principi em feia molta por de fer el viatge, mai havia sortit del nostre petit tros de món; només en dues ocasions,  per anar a la propera ciutat de Maribor en  examinar-me al final dels estudis de dansa.

Finalment, Oton va dur-me un contracte, en ferm, per ballar en una ciutat espanyola. Els pares no eren convençuts del tot, però la meva il·lusió per arribar a ser una dansarina coneguda internacionalment va esvair les seves reticències.
Oton em portaria amb el camió per estalviar-me de les despeses del viatge, començant així la meva ruta cap el promès Paradís. 

Durant el viatge, dormien a la cabina del camió; ell va estar molt discret i reservat; tot i que no va estar-se d’interrogar-me en torn la meva vida; els possibles nuvis, les amigues, a la fi, converses per passar el temps, tot i que després és mostrava molt murri.

Sempre he dut el cabell, recollit en dues trenes a manera de diadema; Oton va recomanar-me de continuar amb aquell pentinat que deia em feia assemblar-me a una nimfa dels boscos. Era segur que els meus ulls blaus i la pell quasi transparent de tant blanca, seria una agradable contrast amb la resta de ballarines de foscos cabells, i aparença molt morena.

En arribar a la frontera va cobrir-me amb mantes, per evitar que els duaners fessin preguntes complicades en torn la meva presencia, doncs el contracte encara no tenia tots els requisits governamentals, fins no ser signat per ambdues parts.
Passaren per davant dels meus ulls, pobles, ciutats, rius, muntanyes, tot a velocitat de vertigen. Dos cops que va aturar-nos la policia durant el trajecte, Oton, s’entestà en amagar-me, pel tema dels papers. 

Finalment arribàrem a un hotel de carretera, on creia que dormiríem aquella nit. En baixar del camió, un calfred en  recorreria l’esquena. Era un lloc molt apartat de tot, d’aspecte tètric, amb alguns neons esmorteïts que anunciaven: “Girls”.

El meu anglès era el suficient per entendre que volia dir “noies”, per un moment vaig creure que era un hotel només per a dones, però després totes les males històries escoltades referents a la tracta de blanques, van venir-me de cop al cap. Al  mirar de fugir, l’Oton va deixar caure el somriure dels llavis, mentre m’etzibava un cop de puny a la cara, escridassant-me i insultant-me d’una manera salvatge.

De l’interior de l’hotel van sortir un parell de canalles, que de seguida van reduir els meus crits, tirant-me un sac al cap, fins quasi ofegar-me, al temps que m’introduïen dins la casa.

Van posar-me una injecció, que em feu caure adormida a l’acte.

L’endemà al despertar-me, amb un mal de cap que em cruixia el cervell, un bri de sol s’escolava  per una finestra de vidres enfosquits amb pintura vermella; una escletxa deixava filtrar la llum solar.

Era lligada al llit, i al tractar de bellugar-me, potser pel soroll, va obrir-se la porta, una dona d’edat, em portava una palangana amb aigua i sabó, i un got d’aigua, que beuria d’un glop, escanyada per la set, sens preguntar-li cap cosa, ella tampoc havia badat boca, va assenyalar-me l’aigua, fen gestos, perquè em rentés, mentre deixava a sobre del llit, un entrepà i una roba de color carn transparent, fent-me gestos de que me la posés per sobre. 

No tenia gens de gana. Les hores transcorrien, el raig de sol havia desaparegut i fora anava fent-se fosc. No portava el meu rellotge, regal de l’avi, no sabia l’hora, ni podia calcular-la. Érem al sud d’Europa, potser ja devien ser les vuit del vespre.
Em vaig mullar la cara i el cos, en un reduït espai darrera una cortina de encartonat plàstic a manera de bany. L’aigua era molt freda, la única cosa agradable enmig de la xafogor i la febre que em cremava pell i ànima.

L’Oton, va obrir la porta. Havia canviat totalment la cara; va treure’m d’una esgarrapada de la cambra, portant-me a una habitació gran, on havia altres noies espantades com jo, enmig d’un grup d’homes que eren asseguts en un sofà bevent i fumant, contemplant-nos com si nosaltres fossin bestiar en subhasta com havia vist fer, al poble. 

Oton, va parlar-los de mi. Em miràvem encuriosits, mentre ell en desfeia les trenes, despullant-me sens miraments. En quedar-me nua, tornant d’una mena de somni, en voler rebel·lar-me parlant-li de la nostre amistat i demanat de la seva pietat, d’una puntada de peu, vaig caure de genolls, mentre cridava que així em volia veure des feia anys, --jo que sempre l’havia mirat per sobre de l’espatlla--, era del cert, doncs sempre l’havia endevinat quelcom de repulsiu sens saber del perquè de la meva malfiança. 

Els homes parlaven, sens entendre’ls; nomes podia escoltar la paraula euros, i vaig adonar-me que allò era una subhasta i nosaltres la mercaderia.

L’endemà, cap el migdia, un home d’aspecte gris, entraria a la meva habitació, començant a abraçar-me mentre en treia la roba, vaig resistir-me, espitjant-lo cap el terra, però ell tenia una força brutal, començant a pegar-me per desfer la meva pobra defensa. De seguida vaig notar el seu cos a sobra del meu, mentre salvatgement em violava. Em vaig quedar emmudida, era com si m’hagués tornat de fusta. Aquell home parlava i parlava, repetint bandarra i puta constantment; en acabar-hi va mirar-me el pubis, mentre cridava com a boig. L’Oton va entrar i començaren una discussió, després, el meu carceller va escridassar-me mentre em tirava dels cabells; aquell home havia pagat un preu molt alt, per allitar-se amb una noia verge, i era convençut d’haver estat estafat.

A partir d’aquest dia van començar jornades esgotadores, rebia al llit de vegades a més de quaranta homes, tots ells fastigosos; cruels i impassibles, sens fer cas de les meves llàgrimes.

Va portar-me, amb els ulls embenats, cap altres llocs i ciutats. Mai he vist la platja, ni quasi el sol. Alguna vegada puc parlar amb alguna noia, però cap sembla adonar-se de res. M’he acostumat a esnifar cocaïna directament d’un plat; el primer dia en van posar de boca terrosa en ell, la cara va quedar-me ben blanca, mentre reien pel meu aspecte.

Aquest grup de malefactors es format per quatre homes i dues dones, potser encara pitjor que ells, tractant-me  mesquinament. En algun client amb el meu poc us del idioma he intentat d’explicar la meva situació, però no m’han fet cap cas, en ocasions han repetit l’historia als meus amos, i han aprofitat per pegar-me.

He aprés a viure muda. En ocasions, en fan ballar coberta amb la mínima roba, i no tinc ni esma per bellugar-me. Poc a poc, han anat portant-me en llocs més miserables que els anteriors, és com si en el descens als inferns, encara haguessin més graons, per continuar baixant fins a submóns de pitjors. Mai sembla acabar aquest anar avall; el patiment; els cops.

Els cossos dels homes que m’ofeguen les seves sevícies i perversions; moltes vegades vull creu que soc sota els grans arbres de la meva regió, el meu cap vol escapolir-se d’aquesta tortura que pensava seria interminable.

Ara ja he vist la llum finalment. Soc embarassada potser de cinc mesos, i no vull que el meu fill vingui al món enmig d’aquesta escòria. He pogut guardar al llarg de tots aquest mesos, la suficient cocaïna per poder empassar-la de cop, produint-me una sobredosis letal.

Deixo aquestes confessions, amagada en el meu cos, per quan sigui trobat, en fer-li l’autòpsia; donant a saber al món de la meva esclavitud i de molts més dones innocents com jo. Espero que la mort meva, i del meu fill, serveixi d’alguna cosa.
..................................................................................

Noticies:

Aquest matí s’ha trobat a la platja, el cos, sens vida, d’una jove d’aspecte eslovè. Era  embarassada; i d’uns vint i cinc anys d’edat. Duia només una camisa de dormir. Alta molt prima, de cabells rossos, possiblement pentinats en trenes. Tenia forts cops i talls a cara i braços; es pensa que ha pogut caure d’algun creuer de luxe, essent  les ferides, el resultat d’haver topat amb els esculls abans d’arribar a l’arena.

La policia ha començar les seves indagacions, donat que no consta la denuncia de la desaparició de cap dona a les rodalies.

Seguim amb més noticies.....

   
Montserrat Lago
Dia Internacional contra la violència de gènere