Les puces d'Islàndia

Podem valorar Islàndia per la seva geologia o singularitat però també per la seva capacitat d’afrontar els grans reptes polítics i socials. En canvi al nostre voltant tothom té un habilitat al·lucinant per espolsar-se les puces de sobre.

Aquesta setmana a Islàndia s’ha produït la primera mort deguda a una actuació policial en tota la seva història. Sabem que Islàndia té una de les taxes de criminalitat més baixes i no la podem comparar amb la dels nostres carrers però no deixa de sobtar la diferència de tractament de la mort del Raval i aquesta a Islàndia. Aquí tothom ha vist com s’ha produït i ningú te culpa ni responsabilitat de res, allà la cosa és una mica diferent.

A Islàndia aquest fet ha provocat un xoc social i també dins del cos policial i ens ha fet recordar la situació política i de mobilització civil en que es trobava aquest país del mig de l’Atlàntic cap al 2008 on no es permeté que ningú s’espolsés les puces de cap manera.

Aquest país de poc més de 330.000 habitants feren una revolució després del col·lapse financer estatal (el deute era sis vegades superior al PIB anual), un munt de manifestacions, canvi de govern i portaren a judici l’anterior cap del Govern. Posteriorment feren dos referèndums per decidir sobre el pagament del deute extern i fins i tot una modificació de la constitució, quina enveja.

Aquest petit país que està fora de la UE subsisteix gràcies a recursos naturals, la pesca i actualment augmenta la diversificació industrial, desenvolupament de software, sector serveis i augment del turisme per poder arribar a ser dels primers en estat del benestar de tot el món.

És cert que sofriren una devaluació monetària però actualment la situació va canviant i es van recuperant els nivells econòmics i de vida sobretot gràcies als seus valors democràtics envejables. En canvi aquí no hi ha una mobilització com aquella d’Islàndia, els casos de corrupció es succeeixen un darrera l’altre, casos que impliquen totes les esferes polítiques i empresarials i no hi ha mobilització de cap mena.

Els casos de corrupció haurien de fer mobilitzar la societat, casos des de Filesa, Banesto, Pallerols o Gescartera, fins a Correa, Gurtel, Noos, Palau, Matas, Fabra, Pretòria, Malaya, Bárcenas,... o bajanades com la sentència del Presige no ens haurien de deixar asseure’ns al sofà i ens haurien de fer sortir al carrer immediatament. El fet és que ja és tant habitual que ens hem acostumat.

Catalunya ha de dir prou sobre aquests afers, la ciutadania ha de ser la que ha de ser més activa i ha de lluitar pels seus drets, en el proper referèndum per decidir per nosaltres mateixos esperem fer un gran pas endavant.