Petjades de Pete Seeger a Vilanova i la Geltrú

En Pete Seeger i el seu banjo no moriran mai

Eix. Pete Seeger i Ton Dalmau

Eix. Pete Seeger i Ton Dalmau

Deuria tenir uns 14 o 15 anys, quan l’amic Josep Albà, ens va deixar un disc d’un tal Pete Seeger. Recordo que em va agradar molt, aquell toc de banjo, les cançons, animades, rítmiques, potents, i el seu tó de veu dolç i profund amb càrrega de denúncia, no entenia el que deia, però havia llegit en algun lloc que lluitava a favor dels drets de les minories, en contra de la guerra del Vietnam…

Va arribar un dia, l’any 1971, en que van anunciar que cantaria a l’Universitat d’Enginyers de Barcelona. El meu germà i jo cap allà, amb un caset de l’època, il·lusionats, per gravar el concert, concert? Res de concert, corredisses, el van prohibir i tot va ser dir-ho com arribar una de desfilada de grisos amb porres a dalt de cavall, tanquetes tirant aigua a pressió contra la gent, manifestants defensant-se tirant pedres contra la policia… nosaltres i caset marxant ràpid per no rebre… quin seria el delicte? Què deuria dir en Pete Seeger que molestava tant a la dictadura? Allò encara em va fer més viu el meu interès per saber el missatge de les cançons i la persona d’en Pete.

Ja m’agradava la música i tocava l’harmònica i la guitarra, però aquest estil d’en Pete em va captivar, quina força que tenia el seu banjo, era com una màquina de tren capaç de desvetllar i posar en marxa gent dormida o desanimada o alienada per la manca d’il·lusió, de llibertat i de futur. Era una eina molt bona per portar el ritme i facilitar el cantar plegats molta gent. No vaig parar fins tenir un banjo, un banjo de quatre cordes, no en vaig trobar de cinc com el d’ell, però aquest em va encaixar i, clar, també pel preu, el pressupost era baix. Continua sent el meu company de viatge musical.

Passen els anys, i sempre l’he anat escoltant i seguint, i val a dir, que cada vegada he anat veient que el seus missatges eren el que jo entenia que feien falta en el món. Des de sempre que el considero el meu mestre, de banjo i d’ús de la música per transformar el món.

En un moment de la meva vida, concretament l’endemà de l’11 de setembre del 2001, vaig escriure: “quina -merda- de món estem deixant als nostres fills, hem d’agafar les armes de la pau, els instruments i les veus i, si més no, dir el que pensem.”, “l’orgull d’uns i la desesperació d’altres posa en evidència que moltes coses han de canviar en la nostra societat”, en aquell moment vaig començar el que anomeno la meva aventura trobadoresca, d’anar a “trobar” elements que ens facin pensar que un altre món és possible.

L’any 2002, mentre ens manifestavem esperançats en contra de la guerra de l’Iraq, la inspiració em va fer escriure una cançó: l’Arbre de la Pau.  D’aquella cançó en va néixer al cap d’uns anys, l’Associació Arbre de la Pau, amb persones també trobadores d’aquest món nou. Vaig pensar, en Pete ha de ser patró fundador d’aquesta associació.

El 2007, puc contactar amb ell per mitjà de l’organització ecològica Clearwater (que ell va posar en marxa els anys 60 a Beacon, on vivia, al costat del riu Hudson (el que va a NY). Li vaig enviar una carta explicant-li el projecte, demanant-li si es volia adherir.  Abans d’acabar l’any, vaig rebre una carta seva. Una carta espléndida, manuscrita i plena de reflexions i recomanacions molt interessants i actuals. Acabava convidant-me a anar a cantar en un festival local de Beacon. Va ser en el Corn Festival de l’any 2008 que celebren a l’agost en aquesta localitat.

Varem estar una bona estona amb ell, ens signà l’adhesió a l’associació Arbre de la Pau, va tocar el meu banjo i me’l signà, -cal dir que ara sona millor-. Varem parlar breument –amb les dificultats idiomàtiques- de la necessitat d’involucrar-nos per la Pau i la millora del Planeta. Va improvitzar un brindis amb gots de plàstic i aigua, per l’Arbre de la Pau, i em convidà a cantar aquesta cançó al mig del seu concert.

Varem gaudir d’un concert excepcional, tot i la seva edat, cantant també cançons infantils, algunes les sabíem d’en Xesco Boix. El varem trobar molt, molt millor de salut que el que pensavem. I a meitat del concert em presentà, dient que hem vingut de molt lluny, de Catalonia, i em cedí el micro per cantar l’Arbre de la Pau, mentre ell va anar intentant d’acompanyar-me amb el seu banjo.

Va ser per mi un moment molt especial en que vaig percebre que no tenia cap mena de sentit deixar de dir o fer el que considerem per millorar tot el que puguem, que en la vida tenim la oportunitat i segurament la obligació de viure-la amb plenitud des de la llibertat i la creativitat i que podem aconseguir coses que semblaven impossibles; quan vaig intentar contactar amb ell, mai m’havia imaginat que pugués un dia compartir escenari amb ell, “algú” hi va afegir l’inesperat. Aquell moment, m’acompanya sempre.

En Pete, varem poder comprovar, que ha estat un jardiner que ha anat sembrant llavors de pau, de llibertat i de futur. Durant tot el dia, sempre tenia algú que l’estava saludant, filmant o fotografiant, i ell absolutament persona, afable, animat, somrient, obert, planer, sense “fums”, honest i bo.

A casa nostra, l’any 2009, varem organitzar una cantada folk, en plena festa major de la Geltrú, amb músics que els anys 60 i 70 havíem cantat. Li varem escriure, a la vegada que li dèiem que celebraríem els seus 90 anys. Ens va enviar aquestes paraules:  "No celebreu els meus 90 anys. llegiu aquest breu missatge: Estimats amics, ho sento, no puc estar amb vostès al meravellós festival, però me n'alegro que estigueu cantant junts, grans i joves. Les seves cançons salten les barreres de la religió, les barreres de la política, i les barreres de molts tipus de malentesos! Pete”.

Crear comunitat local és un dels seus missatges, que l’expresa així: “si el món té futur, no serà degut a una gran organització, sinó milions i milions de petites comunitats que interactúen. La participació és el que salvarà la raça humana”.

Diuen que una persona no mor mentre algú la recorda. Crec que tenim un món tant ple d’odi, que això farà que haguem de recordar molt sovint el seu missatge, resumit en el seu banjo: “aquesta màquina encercla l’odi i el força a rendir-se” i també haurem de tenir molt presents les seves paraules que “la foscor no es pot combatre amb més foscor”.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!