Final de la Copa del Rei

Violència a València

Eix. Rita Barberá

Eix. Rita Barberá

Just una setmana després i amb la calma que el tema exigeix em disposo a parlar del que vaig viure a València el dia de la final de Copa. No pretenc ser exagerat ni dramàtic, intento explicar-ho amb la màxima fredor que permet relatar una vivència personal. No pas amb un prisma d’objectivitat ja que això, com bé se sap, no existeix.

Com és aconsellable, per conèixer la realitat d’un país, una societat, una ciutat... el que cal és fer-se els seus carrers i parlar amb la seva gent. És quan fas aquest exercici a València que t’adones que els seus dirigents no són allà per casualitat, legislatura rere legislatura. Un parlament autonòmic amb més diputats imputats que no pas lliures de tota sospita. I una manera d’exercir el poder on l’opulència personal passa -no per davant, sinó per damunt com una manada d’elefants desbocats- dels organismes que regenten i la societat a la que representen. Edictes municipals a vora tres metres d’alçada amb un contingut només digne de ser llegit per romàntics dels binocles i on s’endevina l’encapçalament “Ajuntament de València” però d’on sobresurt amb un cos de lletra que sí pot llegir-se amb una claredat desmesurada, exagerada i onanística el nom de la persona qui ostenta el càrrec “Rita Barberá Nolla”. Un simple pòster d’un edicte que reflecteix una manera diferent de fer política. On el nom del polític està per damunt de les sigles que l’acompanyen i dels votants que li donen suport. Està, fins i tot, per damunt de l’administració que regenta.

Menció a banda mereix la llengua l’idioma, el codi. Tan se val si li diem català o valencià, però ni que sigui per mera estadística, entre la quantitat de taxistes, recepcionistes d’hotel, cambrers, botiguers... que tan sols em respongués amb la mateixa llengua una sola persona, salta a la vista que quelcom passa. El més curiós és el fet que es tractava de la venedora d’entrepans de l’interior de l’estadi de Mestalla, qui va respondre amb un còmplice somriure la meva exaltació: “La primera que em respon en català!”. Però si bé l’ús de la llengua és lliure, el més sorprenent és el desconeixement que els seus habitants tenen de la seva, o la perpetua negació a fer-ne ús (i suposo que molt menys amb un català, coses de l’accent).

I si ens limitem a parlar del partit, de les aficions i la rivalitat... la sensació que es palpava era de falsa pau, de calma tensa abans de l’esbatussada. La planor de l’aigua estancada que es tornarà brava quan s’obrin comportes.

Si la tensió prèvia al partit era, si fa no fa, la lògica en una final d’aficions entre màxims rivals esportius, polítics i lingüístics, el que es va viure des del xiulet final de Mateu Lahoz escapa a tota raó esportiva i política. Era un clima de violència.

Violència dels agents del cos de policia nacional fent fora amb brusques empentes als seguidors culés que abandonàvem el camp i ens aturàvem breument al vomitori si el nostre acompanyant havia quedat dos graons més amunt. Violència de veure una munió d’agents a les portes de l’estadi cobrint només un radi de cinquanta metres, no més. Això sumat a la marea de seguidors blaugranes que, com un ramat, ens seguíem els uns als altres carrer avall, va provocar que ens veiéssim avocats a que els seguidors madridistes ens fessin un passadís pel que circulàvem capcots. I la violència de circular lent, mirant a terra mentre eixelebrats alcoholitzats increpaven per igual homes, dones i nens. Armats amb banderes espanyoles que feien onejar davant les cares dels pacients i extremadament pacífics seguidors blaugranes. Només els calia una espurna en forma de mirada als ulls, renec o insult per obrir barra lliure a la batalla campal. Espurna que malgrat la seva insistència, per sort, no va produir-se. Però que per no haver-se produït no treu que l’aire que es respirava era alè de violència.

Si bé és segur que no tothom és igual, no és menys cert que no serà mai qui no vol ser. Tornant a parafrasejar en Titot de Brams al Concert de la Llibertat, deia que amics seus valencians i balears li havien dit que si Catalunya mai fa un estat propi que el faci ample i llarg i hi deixi les portes obertes. Jo no tinc tan clar que una majoria de fora del Principat volgués ser partícip d’un procés d’integració nacional catalana. Amb el màxim respecte, semblen més còmodes en un món castellanoparlant d’edictes autocomplaents. Així doncs que, si mai fem un estat, fem-lo amb les portes obertes, sí, però ajustades.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!