Ateneu poètic, 13

VACANCES. Hem fet vacances, però a l’estil Ovidi, ... tornaré a emprenyar... I ja estem reiniciant les activitats de sempre i que donen caracter a l’Ateneu,  les xerrades de lluita social i culturals del divendres i el dissabte al vespre,  els concerts, les exposicions mensuals d’art  popular i les presentacions de llibres, els partits del Barça aclamats a cor fent una birra, i també prepararem les festes que ens identifiquen. Conscients  que  per la majoria, la nostra influència seguirà fomentant el pensament crític i la participació. Disposats a seguir organitzant en el futur tot allò que calgui per aconseguir fer el camí que ens dugui a la independència plena i que considerem inseparable de la cultura popular, l’autogestió i la sostenibilitat ambiental. Seguirem amb els tallers d’història o de pràctica de l’anglès i el francés o fins i tot  de boxa. Volem  seguir plasmant les nostres inquietuds en les nostres accions. Per contribuir a la celebració de l’ANY  VINYOLI us oferim aquest poètic 13

Joan Vinyoli
(Barcelona 1914-1984)

ENCARA LES PARAULES, 1973

TOT SÓN PREGUNTES

Tot són preguntes
que mai no tenen resposta.
Tocat no sé per quina absurda mà
se sent un violí:
l’arquet fa mal, d’això no hi ha dubte.

Passem el dia en una vella
taberna on la gent beu, on jo mateix bec
per allunyar molts àrids pensaments
que no tenen, però, cap mena d’importància.

Es poden fer moltíssimes coses,
que no són res, partint d’aquest principi:
tot és ara i res.

LA POR

Tinc por de gairebé
totes les coses, penso
que el franc tirador
m’aguaita sempre
darrere portes mal tancades
de casa mateix
o fet grumoll que atura en sec
el serpenteig de la vida.

El sol degotejant
s’aixeca del mar bròfeg,
travessa una ampla faixa
de nuvols freds, encenen
la torre de fosca,
fa un crit al penell,
tot en silenci mentre toco
la gelatina del passat que volta
l’inconsistent embrió.

NO RES, UN FUM

La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.
Memòria, perdre’s com en un dellà
que és sols l’aquí, darrere
cortines transparents.
                                                           I què veus?
No res, un fum.
                                         En veritat us dic
que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora de silenci.

ELS  TROSSOS

Mesclem altre cop
els mots de la tribu
per si de sobte es mou el mar
en el poema
o bé entre rulls vermells de vespre
l’aigua del riu.

El blat de moro a la porxada
és una veu punyent quan alliberen
de fulles la panotxa.
Més amunt el camí
cap a la torre de les gralles.
I més amunt les roques
cobertes d’abreria
forta: per exemple roures
anyencs o bé dures alzines
secularment immòbils.

Olor de mar. El sol crema desfet
i jo deliro. Sempre,
tu ets, on siguis, lluny.