Es cou i es mou

Alguna cosa d’important s’està coent i es belluga. Moviments cívics? Velocitat de resposta? Política veïnal? Incorporació als estaments oficials..? Que els déus em guardin d’atiar el foc! Víctima propiciatòria, danys col·laterals, armes de destrucció massiva, judici per terrorisme d’estat... No, no i no! És més, no penso llençar cap petard fins l’any que ve!

Malgrat tot, amb el mínim esforç i vist per on es miri, ningú pot dir que ací no passa res:

La monarquia es blinda a data fixa...

Menys feina!                                                                                                 

El president del govern, el que no és el nostre, amenaça en prendre mesures... Sense comentaris!                                       

Uns jocs olímpics d’hivern, per no sé quan, són declarats no prioritaris...

Si senyor, els faci qui els faci! Ja em varem tenir prou amb els d’estiu del 92, no els sembla?                                                    

La por a un trencament en bocins d’una sobirania nacional de conveniència, on el que sempre s’ha fet es anar en la mateixa direcció.                                                                                                                                                                 
(D’ençà aquell del vàter).

Els molts anys de cortesia intentant convèncer el govern de Madrid del què volien els catalans. Qui no ha demanat almoina..?                                                                                                                                                                           

De tant anar a la font de la Cibeles, a algú se li ha trencat el cantir. Una confederació escindida. Fugues i contrafugues.

Fins i tot, per part de l’església catòlica, essent del mateix bàndol..!                                                                                      

Si el Papa continua pensant i expressant el que pensa, de la manera que ho fa, el fotran fora de l’església.

Una noieta ha passat d’activista antisistema a que la guàrdia urbana la saludi quan entra i surt de l’ajuntament...                    

La primera part me la sé molt bé, però, de la resta, ni puta idea!

Un regidor d’estètica skin, carregat de tatuatges, saluda en el plens, amb el puny enlaire...                                                    

Un dia d’aquests me’n tinc que fer un!

Polítics, no polítics, que s’han apuntat al carro de la política, amb la innocència i el tarannà d’aquell que se’n va d’excursió...

”Qué buenos són!”

I a mi em sembla bé! Si, senyores i senyors... Em sembla bé, sempre i quan no confonguin l’ajuntament de Barcelona amb el de Matadepera.

Tenim que anar plegant els uniformes que ens fan ridículs i carrinclons, i acceptar un estudi d’imatge que ens torni aquella elegància natural amb la que es neix, sense perdre la nostra personalitat...                                                                          

Vull dir que, encara que anem fets uns parracs, fem patxoca i creem disseny.

Els que s’incorporen faran, en qualsevol cas, alguna cosa més que no sia criticar i mostrar el seu desacord per tot el que no els hi agrada...                                                                                                                                                        

Ja era hora que mostressin la seva bona predisposició per treballar!

Mirin. Fins i tot, algun dia serem independents. Saben perquè m’ho sembla..? Perquè els que hi són deixaran de ser-hi i aquells que vinguin ja no ho veuran amb la mateixa ceguera.

‘De fora vindran que la casa em fotran’. Ja sé que el refrany no diu exactament això. Mentre cadascú vagi per ell i no ens puguem posar d’acord, encara que sigui per una punyetera vegada, pot ser que, de tant coure, se’ns cremi tot...                            

D’estelades en tenim de totes classes i colors. Quan ens calgui escollir una, farem pinya de comuna faisó: en el sentir, en el pensar i en l’obrar?

Se’n recorden de quan cridàvem ‘llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’? De fet, la frase l’acabàvem d’una altra manera que deu estar en la memòria de molts de vostès. Què queda de tot plegat? Els diré què en penso. La llibertat ha estat, de sempre, condicional, a les presons encara hi ha gent per les seves idees polítiques i l’Estatut ens l’han retallat tantes vegades i de tantes maneres que el tenim irreconeixible...                                                                                                   

Sentim parlar d’anticonstitucional, però, mai d’antiestatutari. Doncs és tot el que tenim, no tenim res més!

Al President Mas l’he deixat pel final. Com els discs dels Beatles, el millor era a la cara B i en el final dels temes, sempre hi havia sorpreses...                                                                                                                                                 

Ah! I no creguin que prenc partit!

Com els deia, un dia d’aquests em tinc que fer un tatuatge. Deixar que m’excomuniquin. Agafar la jubilació anticipada. Total, per la misèria que cobrarem! Amagar-me en un lloc on no em trobaria ni el duc de Cardona. Posar un rètol a la porta de casa amb la frase: ‘PROHIBIT PROHIBIR’. I escoltar com les veus del Leny Escudero i el George MoustakI surten de les tripes del tocata.

Així és com penso esperar l’arribada de la independència. Segur que deu ser molt millor que tot el que he explicat.