Abans de les armes

La guerra no s'inicia amb el primer tret; s'inicia amb la dissolució de l'altre. Comença quan una societat deixa de veure els seus membres com a ciutadans per passar a categoritzar-los com a obstacles o amenaces biològiques. Fins i tot les democràcies més estables poden patir aquesta erosió invisible: la transformació de la diferència —nacional, cultural o lingüística— en un motiu de recel crònic. La violència no és un esclat espontani, sinó el desenllaç d'una degradació lenta de la convivència, on el reconeixement mutu és substituït per una sospita alimentada pacientment.

El llenguatge és el centre de gravetat d'aquest procés perquè és l'espai on es dibuixa el món comú. Quan el debat públic renuncia a la complexitat i s'edifica sobre la humiliació de l'adversari, la societat perd una facultat política essencial: la capacitat de comprendre la fragilitat aliena. L'altre deixa de ser una persona amb contradiccions per esdevenir una abstracció, un recipient on projectar pors i frustracions col·lectives. La barbàrie no neix de la ràbia, sinó de la indiferència moral: el moment en què comprendre l'altre ja no es considera un deure, sinó una debilitat.

D'aquí neix el perill de la degradació del llenguatge polític actual. Una democràcia sana no requereix una puresa verbal absoluta, però sí, que exigeix preservar el valor de la veritat i la proporció. Quan s'inflacionen conceptes com "feixisme", "traïció" o "dictadura" per descriure simples discrepàncies, es buida el diccionari dels horrors. El problema no és només la crispació, sinó l'anestèsia conceptual: un llenguatge que ho anomena tot "atrocitat" acaba essent incapaç de reconèixer l'atrocitat real quan aquesta es presenta.

Aquest mecanisme de deshumanització ha estat l'avantsala de tots els genocidis. A Ruanda, la propaganda no va crear l'odi del no-res; simplement va redefinir la realitat fins que el veí va deixar de ser humà per esdevenir una "plaga": inyenzi o escarabats. La destrucció física és sempre el segon pas; el primer és la mort civil i simbòlica de la víctima a través de la paraula.

La guerra és el fracàs absolut de la civilització perquè aniquila la confiança, el teixit invisible que fa habitable la vida. A Gaza, a Ucraïna o al Sudan, més enllà de la destrucció material, assistim a la demolició de les estructures de cooperació que han costat dècades de bastir. Tanmateix, en la foscor de la runa, la dignitat humana resisteix a través de gestos mínims però radicals de solidaritat. Aquests actes ens recorden que, si bé som capaços de la barbàrie més sistemàtica, també ho som d'una compassió que no entén en bàndols.

En un món cada vegada més fragmentat i vulnerable, la pau no pot ser entesa com una simple absència d'hostilitats. La pau és una disciplina cultural activa. Consisteix a no veure l'altre com a enemic a destruir sinó veure'l com a adversari legítim amb qui conviure. Les lleis i les fronteres són l'esquelet de la societat, però la mirada i la paraula en són l'ànima.