Assemblea CUP

I què us pensàveu, doncs...

Josep Poca 01-12-2015 20:29 Lectures 2689

Només podia passar allò que va passar: “Mas? Ni pensar-ho!”. Ho van dir tots els oradors, amb un riure foteta dels del voltant. Així com també dels dels 823 que corejaven el compromís de no investir Mas com a president.

No sé si em va fer més mal la constatació del veto o bé les actituds de menyspreu, burla i ironia que acomboiaven les seves paraules. Algunes d’elles, exaltades, com les de David Fernández, que em sorprengueren, donat com estava a haver de parar molta orella per copsar els seus missatges filosòfics i transcendentals. D’ell desitjo parlar-vos.

Jo havia llegit la llarga entrevista que li havia fet fra Josep Manuel Vallejo a la revista Recerca, 61, que vaig valorar molt positivament i, fins i tot, la vaig fer córrer per la xarxa. La seva defensa de la justícia, el seu compromís amb els més necessitats, la seva valoració i implicació en els moviments socials que lluiten pels més febles, el seu reconeixement de la teologia de l’alliberament i de l’actuació de les comunitats cristianes de base –malgrat  reconèixe’s ateu–, em va fer entendre la seva aventura al costat de la gent de les CUP. És tan extensa l’entrevista i tan rica en valoracions i propostes de transformació d’aquest món capitalista, que és d’agrair la bonesa dels seus plantejaments i compromisos. I en ella ens recorda que Hannah Arendt “sempre deia que al final la condició humana és la capacitat de fer, la capacitat d’acció política comuna, compartida i coordinada que el que fa és trencar el cicle letal i fatal de la història; intentar alterar-lo per millorar-lo. I això és el que ens defineix com a éssers humans, la capacitat de fer, la capacitat d’actuar”.

Malgrat, però, la fermesa dels seus propòsits, és prou sincer en admetre: “També és lícit i honest reconèixer que el model perfecte sabem que no existeix, i ara estem construint una mica a les palpentes, com una generació que estem buscant i que tenim més preguntes que respostes”.

I així, una vegada traspassat el portal del Parlament i assegut al seu escó al Saló de Sessions, constata que ha pogut comprovar que “el poder és més complex de prop que de lluny. De lluny tens molt clar on estan les peces i on queda cadascú. Però, de prop, és molt més complex, de vegades més absurd també. És molt més subtil”.

Totes aquestes reflexions m’hauria agradat que les hagués tramès als 1.254 participants de l’Assemblea de Manresa, el proppassat diumenge. I que ho hagués fet amb la veu serena que ens tenia acostumats.

Res de tot això succeí, ben al contrari. Si bé començà amb un to prou planer, ben aviat passà a la cridòria i al míting d’arenga política. Llàstima, quina immensa llàstima, ell, que –com a home culte i madur– coneixia de sobres la incapacitat de comprensió dels seus plantejaments anticapitalistes per part de bona part dels presents, moguts moltes vegades per fòbies i filies.  

Fou, llavors, que se’m féu present allò que ell deia de la seva mare, la qual li aconsellava “silencis i calma”, tan necessaris “en aquesta política tan histriònica [...] amb tanta agressivitat i testosterona masculina [i femenina, afegiria jo]”.

L’espectacle que oferia el recinte manresà no era gens edificant: cridòria i gesticulació exaltada, que, vista als ulls del món, farà sens dubte que difícilment Europa pugui acollir els catalans amb les mans obertes. Tot aquell ambient no tenia res a veure amb els somriures, les abraçades, la concòrdia i la germanor, que s’havien evidenciat en les trobades multitudinàries de les darreres Diades reivindicatives.

David Fernández havia deixat a casa o entre vestidors la seva serenor o bonhomia i havia atiat el públic, propens a la cridòria i a la gesticulació pamfletària que de ben segur no haurien complagut la seva mare. Llàstima! Em va saber greu. Dels altres que van intervenir, no em va venir de nou. Sobretot, d’una.

En resum: Vista la trajectòria de l’acte i la insistència numantina a negar el pa i la sal a Mas, deixeu que tingui clara la sortida: eleccions al març. Malgrat el risc enorme per al nostre futur independentista, crec que és molt millor tocar de peus a terra i no perdre més temps en trobades inútils d’apropaments impossibles, i evitar-nos així els constants sobresalts de la societat catalana, emprenyada per l’ofuscació, la immaduresa política i els plantejaments utòpics dels qui, a la recerca d’allò que creuen millor, impossibiliten avançar amb prou eficàcia i seny. A la recerca de la independència, cal que hi siguin presents totes les possibles opcions que desitgen millorar el present, però que no tenen gens clar quina és la manera millor de fer-ho. La història ha desmentit massa sovint les solucions revolucionàries! Deixem que les aportacions siguin variades, dialogants i pactades. Deixem de racó tota mena de dogmatismes o de redemptorismes de cap mena. Ningú té la veritat absoluta ni la solució perfecta. I no deixem ningú al marge, sobretot els qui han demostrat abastament els seu compromís. 

Si anem, però, a unes noves eleccions, encara no tinc gens clar quins seran els qui en sortiran amb la cua entre cames.


Al Vent

Josep Poca

Josep Poca

Indesinenter

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

La comarca del Garraf està registrant en els darrers dies un repunt dels casos de coronavirus entre la població i la Generalitat ha suspès els ingressos, les visites i les sortides de les residències de gent gran de Sitges

Creus que la població s'ha relaxat i no compleix amb les mesures de prevenció de contagis?


No