Tres dades

Els darrers mesos, l’actualitat sembla presidida per un protagonisme embafant de la política i alhora, paradoxalment, una absència absoluta de polítiques. M’explico: les converses, les conxorxes, els equilibris, els pactes -els possibles, els imaginats, els desitjats, els aritmètics i els contranatura- i les línies vermelles ens ocupen les ràdios i els diaris. La política és protagonista, donada la situació que han deixat les últimes eleccions legislatives. En canvi, com que tenim un govern en funcions a Espanya, i un altre a Catalunya que només parla de l’altra vida, hem quedat orfes de polítiques, o sigui, d’iniciatives, de regulacions, de mesures concretes. La cosa va passant sense més problemes perquè, per una banda, en paral·lel, es van destapant més casos de corrupció –sí, encara n’hi caben més!- i es van jutjant personatges il·lustres. I d’altra banda, acostumats com estem a pregar perquè els governs no ens deixin pitjor que com estàvem, la situació actual comença a semblar innòcua o, fins i tot, beneficiosa. Millor no fer res, que fer el que s’ha fet fins ara! Podria ser el lema del ministeri d’educació, per exemple. La idea que podem viure sense govern tan perfectament com sense apèndix o sense els queixals del seny es va estenent malgrat que l’única cosa que la fa versemblant és la inoperància, la ineptitud o el descrèdit a què ens han abocat successives fornades de governants.

Però la feina resta per fer. Podem deixar-ho córrer, com gairebé tot a la vida, i pagar les despeses d’aquesta desídia més endavant. Les factures sempre acaben arribant, els crèdits, un dia o altre, arriben al seu venciment. I la situació és la que és, la realitat, la puta realitat que masteguen les persones al carrer, es descriu amb xifres que de tant en tant convé recordar: l’índex d’abandonament escolar a Catalunya arriba al 25% (a Espanya 23,6% i a Europa 12%); el 45,9% dels joves menors de 25 anys no desenvolupa cap activitat laboral; el 25,7% dels que estan entre els 15 i els 24 ni estudien ni treballen. Són tres dades per pintar amb esprai a sobre del Tàpies del saló Daurat del Palau de la Generalitat, on tinc entès se celebren les reunions del govern; tres dades per escriure en pancartes i embolicar el palau de la Moncloa; tres dades per estampar als segells de correus, als sobres de les properes eleccions si finalment són al juny, als impresos de l’impost de la renda.

No tenir govern a Catalunya –perquè el que tenim és més aviat un guiatge espiritual per als seus fidels- i no tenir-ne tampoc a Madrid –per la pròpia incapacitat que demostren els líders a l’hora d’arribar a acords- ens aboca a una situació d’inacció, d’abandonament o d’omissió d’auxili que de cap manera es pot interpretar com a positiva. Mai és positiu deixar d’atendre un malalt, només es pot percebre així, si s’ha caigut en mans d’un curandero dels que practiquen la cirurgia amb llaunes d’escopinyes i recepten gots de vi contra l’anèmia. El que ens cal, el que seria desitjable seria que el poder polític exercís com a tal i s’ocupés de la realitat, les dades, la gent, l’ara i l’aquí. De les seves línies vermelles, de les seves afinitats o desavinences no en posarem ni un gram a l’olla. Crec que les urnes ho han expressat clarament i ho tornaran a fer, si cal, amb més força.