Ensenyament

Vaga de deures! És la fi de la civilització!

Jordi Larregola 28-11-2016 19:24 Lectures 4073

Arxivat a:

Un nen fent deures a casa. ACN/ Elisenda Rosanas

Un nen fent deures a casa. ACN/ Elisenda Rosanas

Un cop més, tenim opinions sobre el tema educatiu del curs –els deures escolars- i, per enèsima vegada s’expressen sense aportar cap raó de tipus pedagògic o psicològic, sense el més mínim intent de posar sobre la taula una dada, uns resultats d’una investigació o un fet objectiu inqüestionable. Aquest cop li devem la cullerada al senyor Albert Sáez, director adjunt d’El Periódico per una banda, i al senyor Manuel Castaño, des del Punt Avui, de manera més visceral. Benvinguts siguin, tot i això, al debat, gràcies per mostrar un xic d’atenció sobre un tema menystingut en general per l’opinió pública fins fa ben poc.

Hi ha un to que comparteixen els dos autors i que em molesta especialment: és aquest reflex de corregir les opinions dels altres com si no fossin prou madures, reflexionades o serenes. Debatre sobre idees és un exercici que s’hauria de fer des de la presumpció d’intel·ligència. Tots estem subjectes a l’error però tots som persones prou madures per prendre les nostres decisions. Els pares que s’oposen als deures no són més rucs, ni més ignorants, ni menys exigents, ni moralment menys elevats. Hi ha de tot com a tot arreu. El que necessitem són arguments, raons, dades i comparar pràctiques d’èxit d’arreu del món. Si troben algun punt dels anteriors que els resulta favorable, que el mostrin. És un repte impossible, ja els ho anuncio ara.

Els pares indignats estan únicament exigint la mateixa, diguem-ne, llibertat domèstica que es reclama per als professors com a llibertat de càtedra. La llibertat de fer entre les sis i les set de la tarda, posem per cas, el que a mi em doni la gana amb els meus fills. En alguns casos resultarà que el que es tria fer és classe d’anglès, d’alemany o de piano; en altres futbol o bàdminton i, no ho negarem, en altres s’optarà per invertir més temps en televisió, jocs i youtubers. Ens pot agradar més o menys; podem pensar que fomentem la decadència d’occident o que complementem l’oferta educativa; que les futures generacions seran uns dropos inútils consentits o que hauran crescut en un ambient més creatiu i lliure. Pensem el que vulguem. Ara bé, la decisió correspon a la família, no a l’escola. Són fora de la seva jurisdicció.

Un argument que no havia sentit encara és la relació que estableix el senyor Sáez entre els problemes disciplinaris i els deures a casa. Si a l’escola els vostres fills fossin més aplicats, potser no haurien de treballar a casa, ve a dir. Si aquest és el problema em sumaré a la seva causa, això sí, amb una condició: diguem-ne càstig i no deures. Les coses pel seu nom. No tinc constància que es pugui establir de cap manera una correlació entre major conflictivitat i major nombre de tasques escolars a casa. Molt menys encara que una major quantitat de deures serveixi per corregir o, si més no, compensar, aquesta suposada conflictivitat extrema. Em temo que es tracta només d’una ocurrència, d’una imprudència com tantes altres en matèria d’educació on, com en el futbol, tothom hi entén.

El desacomplexat senyor Castaño representa un intent de tornar a les essències de l’educació autoritària, de aquelles lletres que entraven amb sang. Enyora aquells pares que no pensaven, ni opinaven, ni molt menys es feien escoltar i que obeïen cegament als seus superiors. El temps en el qual l’autoritat no es discutia i el treball era la forja del caràcter i de la vida. Què és això de queixar-se? Qui s’han cregut aquests? Si total són els pares! Què hi fan aquí? Qui els ha convidat? Suposo que per a ell tot això de la participació de les famílies en la vida escolar, si no és una mostra d’adhesió incondicional al règim, és que és una collonada.

Una escola sense deures? Unes famílies que protesten? Què serà el següent? Assignatures sense exàmens? No ensenyar a llegir fins als set anys? Tenir dos professors per aula? On anirem a parar! Sort que sempre hi ha algun reaccionari que ens recorda on és el bon camí. Què en som d’afortunats de poder comptar amb pedagogs il·lustres que ens indiquen certerament com hem de tractar els nens i nenes del segle XXI. Igual que els de 1940! Coi! Si això d’educar no és pas tan difícil!

T'ha interessat aquest contingut?

Subscriu-te al butlletí d'Eix Diari i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic

Mitjançant l'enviament del meu email confirmo que he llegit i accepto la política de privacitat.

Pols de guix

Jordi Larrégola

Jordi Larrégola

El món vist amb ulleres de mestre

http://polsdeguix.wordpress.com/

Promoció econòmica

A la recerca del CIT del segle XXI

Miquel Casellas

Un cop més s'ha de plantejar la seva raó de ser i s'ha d'actualitzar o fer un pensament perquè sinó la crua realitat li marcarà un futur més aviat negre. Una entitat amb 67 anys d'història i que és un clar exemple de la realitat del comerç a casa nostra

ENQUESTA WEB

El Parlament ha iniciat el tràmit per portar a la Mesa del Congrés dels Diputats la despenalització de l'eutanàsia i l'ajuda al suïcidi.

Ets partidari de la despenalització de l'eutanàsia?


No