Adeu, Mercè, adeu, Xè!

Com a tothom que et coneixia, aquesta matinada (17-4-2025), ens ha sorprès, ens ha commocionat i ens ha colpit l’anunci de la teva mort, Mercè. No pas per la llunyania, a la Guaiana francesa, perquè tots sabíem que una de les teves dèries, compartida amb el Kari, eren els viatges. Ens ha sorprès per inesperada, per injusta (gairebé sempre ho és, la mort, d’injusta quan és prematura), perquè als darrers contactes t’havíem trobat, com gairebé sempre, contenta i plena de vida i de projectes.

No he pogut evitar de repassar, en flaixos breus que m’esclataven com guspires, retalls de la teva vida tan activa, tan compromesa, tan reivindicativa, tan plena de generositat, de modèstia i d’amistats (que n’arribaves a tenir, d’amistats, Mercè, aquí a Vilafranca i arreu!). I tan rica intel·lectualment: eres una lectora voraç i finíssima; una poliglota empedreïda; una professora preparadíssima, exigent i compromesa amb la llengua i la literatura que ensenyaves; una escriptora (sobretot traductora) d’allò més competent i rigorosa; eres..., tantes coses, Mercè, i tan diferents i importants per a cada persona que et coneixia...

I, és clar, he estat content de trobar-m’hi en molts moments d’aquesta vida tan plena; des dels llunyans anys setanta en què tu estudiaves a la UB (la Central en dèiem aleshores) i jo a la UAB (l’Autònoma en dèiem i em sembla que encara en diu gairebé tothom), ja que vam fer activitats conjuntes relacionades amb la nostra passió, la llengua, la literatura i la cultura catalanes i, en definitiva, el país.

De seguida que vam acabar els estudis de Filologia ens en vam anar a treballar a Andorra, de professors de català. Van ser dos anys intensos amb noves amistats, amb lluites pel català (aleshores força menystingut a Andorra malgrat ser-ne la llengua oficial), amb activitats de tota mena.

I dels anys andorrans hem de passar als moscovites, ja que, com tantes amistats teves, t’hi vam visitar, carregats de llibres i revistes per a la universitat i per als teus alumnes. Quina bona llavor que hi vas plantar i que en vas fer de deixebles i d’amistats! D’amistats, cal dir-ho, en feies a tot arreu i les mantenies al llarg dels anys, amb una fidelitat envejable.

I dels moscovites, ja als vilafranquins, perquè, en molt bona part, si vam venir a viure a Vilafranca va ser perquè la coneixíem gracies a tu i a l’acollida esplèndida que sempre ens havia ofert la teva família i les teves amistats. I a Vila, des del 1986 i durant anys, va ser un no parar. Quantes lectures compartides amb un públic variat a través del programa que fèiem amb en Josep Maria Soler i en Jordi Sàbat a Ràdio Vilafranca i quantes a la secció de llibres d’El 3 de Vuit! Una dècada intensa la de 1980, ja que l’any 1988 vas ser administradora de la Festa Major, tota una fita i un honor per a tu, que no te’n perdies ni una, passés el que passés i fossis on fossis. I també perquè a la teva tasca pedagògica a l’Escola de Magisteri de la UB hi vas afegir la de traductora: Dino Buzzati, Truman Capote, Isabelle Sandy... I uns quants títols de LIJ que, com a assessor literari d’Alfaguara/ Grup Promotor, et vaig poder encarregar: Ann Cameron, Elvira Woodruff, Nicoletta Costa.

I ens vam anar veient en trobades amb amics comuns, i vam anar parlant de llibres, d’ensenyament, del país, dels nebots i dels fills, de viatges... Quina enveja els teus viatges! I quina il·lusió rebre alguna carta o alguna postal farcides de segells, ja que sabies que en col·leccionava. Uns viatges que es van accentuar quan vas retrobar el Kari i quan et vas jubilar. Uns viatges que ja no podrem compartir i que ens quedarà pendent el de Finlàndia, malgrat haver-ho dit unes quantes vegades, perquè tu ja no hi seràs, perquè ja només seràs un record inesborrable, que se’ns farà present en les petites coses, com diu el poeta de Roda de Ter a la seva Lletra a Dolors.

Adeu, Mercè, adeu, Xè, per molt tòpic que pugui semblar he de dir-te que molta, molta gent et trobarem a faltar.