Literatura

El primer ball

Teresa Costa-Gramunt 04-10-2017 15:44 Lectures 236
Imatge coberta El primer ball, d'Anna Gurguí. Eix

Imatge coberta El primer ball, d'Anna Gurguí. Eix

Escriu el doctor Juan Rof Carballo al seu llibre Fronteras vivas del psicoanàlisis, i tradueixo: La realitat primordial que l’ésser humà neix de forma prematura, no només té una significació biològica sinó també cultural, i espiritual, podríem afegir. És per això que el procés de maduració de la persona no es fa evident a una edat determinada sinó en un moment determinat: el dia en què, mares i pares de nosaltres mateixos, ens donem una nova vida, renaixem, agafem la vida a les nostres mans, ens autodeterminem. En aquest procés hi ha l’adquisició de la consciència, i aquest és el tema de fons d’El primer ball (Pagès editors), l’opera prima d’Anna Gurguí (Barcelona, 1987).

Cosit sobre aquest tema de gran profunditat psicològica i espiritual, hi ha dos fils també de gran intensitat de color en l’entramat d’El primer ball: el conflicte generacional entre mares i filles, així com la repetició dels mateixos drames en una mateixa constel·lació familiar fins que algú, amb coratge, desfà el nus, sanant d’aquesta manera l’arbre genealògic, en aquest cas la branca femenina de l’arbre.

Laura, la jove protagonista d’El primer ball, i que sempre porta a la seva bossa o motxilla unes sabates de dansa clàssica, no pot concloure una peça de ball sense caure en algun moment. En aquest fet tan simbòlic s’hi pot llegir una ferida interna que no deixa créixer per dins, no sustenta la columna vertebral interna. Aquest trèmolo intern no proporciona la solidesa necessària per fer de la vida una dansa completa i harmònica. A Laura li falta l’estimació de la mare, que ella sent com una tragèdia existencial. I ho és fins al moment en què se supera aquesta manca amb les pròpies forces maternals per tal d’acollir-nos a nosaltres mateixos. Aleshores fins i tot es pot perdonar aquesta mare (o aquest pare, si és el cas), perquè al capdavall els nostres pares i mares són mestres de vida encara que a vegades es presentin amb el seu costat fosc. No sempre s’aprèn dels petons i abraçades, tot i que tenir-les, quina sort.

A El primer ball s’hi despleguen com en un film uns quants dies a Can Giral, un casalot familiar d’una vila figurada, Rustenyà, on viu Victòria, la mare de Laura, i Margarida, la seva àvia, que està malalta i enfronta amb molta serenor l’últim tram de la vida i estableix una gran complicitat amb la néta. Laura sempre ha viscut lluny de Can Giral, bé perquè la mare l’ha foragitada enviant-la a una bona escola de Londres, bé perquè Laura, incòmoda, es va emancipar molt jove i ara viu a Barcelona, estudia dret a la Universitat i dóna classes de ball. Però amb la malaltia de l’àvia i la mort imminent la noia es requerida a Can Giral per part de la seva mare amb un pla que no desvetllarem aquí per preservar l’enjòlit d’una novel·la en què els personatges secundaris contrapunten molt bé les tres protagonistes del relat, al qual caldria afegir-hi el personatge de Maria, la minyona de tota la vida a Can Giral, i que va criar Laura en la seva infantesa fent-li d’aquesta manera de mare.

Si Laura pot dansar (la seva vocació és ser ballarina), encara que en algun moment el ball se li trenqui, és gràcies a la figura paterna que l’anima per dins. No és una figura forta, com la de la mare, però és la figura imprescindible en tota psicologia femenina per alimentar, per enfortir el cos de la psique, per sentir-se estimada, valorada com a dona i com a persona.

La protagonista Laura, que en el transcurs del relat ha estat a punt de repetir el que en podríem dir la maledicció d’aquesta nissaga femenina en la qual les dones són abandonades per aquells homes que estimen, trenca aquesta cadena i finalment esdevé prou forta com per afrontar el camí de la vida i que en la novel·la es resol amb el primer ball reeixit. Aquest primer ball, en el qual la jove sent la veu interna del pare i de Miquel, el xicot que li dóna ànims (figures del masculí intern que tota dona ha d’integrar a la personalitat), és el primer ball que Laura pot concloure sense vacil·lar, sense caure. Al finalitzar el ball, abraça els aplaudiments, respira i pensa en el ‘tot anirà bé, Laura’, que tant el seu pare com el jove Miquel li han dit sempre. A partir d’aquest moment en què es tanca el llibre, és quan comença la dansa de totes les Laures del món: comença quan ens diem per dins: tot anirà bé. És a partir d’aquest bé, aquesta confiança que ens donem tot reconeixent-la, quan comencem a néixer, ara ja per nosaltres mateixes. 

T'ha interessat aquest contingut?

Subscriu-te al butlletí d'Eix Diari i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic

Mitjançant l'enviament del meu email confirmo que he llegit i accepto la política de privacitat.

El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Dret a vot

Als demòcrates que votareu NO

Dani Gàmez

Vull donar les gràcies a totes les persones que votareu, i que votareu que no. I us vull donar les gràcies perquè vosaltres també lluitareu contra el sistema establert

ENQUESTA WEB

El Parlament ha iniciat el tràmit per portar a la Mesa del Congrés dels Diputats la despenalització de l'eutanàsia i l'ajuda al suïcidi.

Ets partidari de la despenalització de l'eutanàsia?


No