Elegia a Joseph Cornell

Elegía Joseph Cornell (Acantilado), obra de l’escriptora, poeta, assagista i traductora María Negroni (Rosario, Argentina, 1951), és un recordatori-homenatge en el qual, fascinada per l’obra plàstica i cinematogràfica de Joseph Cornell, l’autora recrea el món interior i una aproximació biogràfica d’aquest artista estatunidenc nascut i mort a Nova York (1903-1972).

Joseph Cornell està considerat el pioner de l’assemblage, així com de films de caire avantguardista: els film-collage, que, juntament a les seves famoses capses, van seduir María Negroni en la seva estada a Nova York en la dècada dels anys vuitanta del segle passat, quan visitava el MOMA i el Guggenheim Museum. 

Influenciada pel surrealisme, en les capses de Joseph Cornell s’hi observa la mirada naïf del seu autor que no amaga, però, la profunditat metafísica del seu pensament per més contradictori que pugui semblar a la simple vista de les seves creacions artístiques obtingudes a través de l’assemblatge d’objectes trobats al carrer o en mercadets en la seva idolatrada Nova York, ciutat sempre plena de sorpreses i iconogràfica per ella mateixa.

A mig camí entre el poemari, el llibre d’art i la recreació textual de l’itinerari artístic de Joseph Cornell, entre les pàgines d’Elegía Joseph Cornell  María Negroni incorpora a la seva crònica de descoberta de l’art de Cornell una presència enigmàtica, estela de la imatge insòlita que es pot contemplar a Children’s Party: la «d’una nena que passa nua, muntada en un cavall blanc, amb els cabells que la cobreixen, com si fos una versió diminuta –i pertorbadora- de Lady Godiva». María Negroni fa parlar la joveneta, com si vingués d’un altre món, tal vegada del mateix món (el d’Alícia) que «hauria deixat insomne Lewis Carroll», com escriu en un dels textos en què Negroni fa referència a aquesta figura «deessa de totes les coses que va sorgir nua del Caos» i que, «festejada pel vent, va pondre un ou de plata del qual va sortir l’univers».

Tal com és la meva lectura, es tracta d’una reconstrucció de la figura de la deessa mare en la seva edat adolescent, i que crec que María Negroni té la sospita que és l’inspiradora de la imaginació poètica de Joseph Cornell. El que és cert en tots el casos és que el nen o nena interior mai no s’han de deixar morir si un aspira a crear, a pondre un ou de plata, símbol d’un nou món, d’una nova realitat elaborada en la forma artística que sigui.

El món de l’art estava en plena transformació quan Cornell va conèixer Duchamp l’any 1933.  Més enllà de les convergències i diferències entre ambdós artistes que van col·laborar en el projecte que Duchamp va anomenar la boîte-en-valise, Joseph Cornell va adoptar la idea del ready-made de Duchamp: qualsevol cosa pot convertir-se en art a condició de figurar en un museu i d’estar firmada per un artista. Amb gran llibertat creativa Cornell la va aplicar als seus films: l’important no era filmar sinó «trobar» i després intervenir, manipular el material trobat en un magatzem o en uns encants, ja fos un film antic, del cinema mut o de la sèrie B, i convertir-lo en una obra visual experimental, on les imatges predominen sobre l’argument si és que ni ha cap, ja que en la idea que Cornell tenia del cinema artístic que volia fer, i va fer, no era important.

Tal com recorda María Negroni en un dels seus apunts, en les seves diferents modalitats el collage és una de les innovacions en el camp de l’art del segle XX pel fet de donar valor al quotidià i d’elevar els objectes trobats a l’atzar a rang artístic quan són manipulats a mans d’un artista. Hi va excel·lir Picasso, però també Miró, Duchamp, De Chirico i, per descomptat, Cornell, ara remembrat en forma lírica i artística per la poeta María Negroni a Elegía Joseph Cornell.