In memoriam, Francisca Contreras del Rosario 'Mònica'

La Mònica era una dona bastant coneguda a Vilanova i la Geltrú, no era una actriu, ni cantant, ni política, ni res semblant. Era una persona d’aquelles que acostumem a mirar de reüll i procurant no acostar-nos gaire.

Vivia al carrer, era una dona maltractada, pel poc que sabem havia viatjat i viscut una vida millor, fins que va caure en la trampa de l’amor i la violència.

Quan la vam conèixer, de la vida anterior tan sols li quedava un record petit i llunyà, la vida actual li era hostil plena de totes les violències que pot patir qualsevol dona, la societat no li va estalviar ni una, abusos, gana, fred, menyspreus, robatoris, més pallisses, malalties i l’únic refugi que tenia era l’alcohol.

Les dones de la Frontissa i del casal vam intentar llençar-li un petit cable, intentant en primera instància proporcionar-li una mica d’aixopluc i uns pocs productes de primera necessitat, també la vam acompanyar esperant que el sistema tingués solucions per sortir del forat negre amb el que havia caigut, o més ben dit l’havien llençat.

La mateixa maquinària que l’havia expulsat, es posava en  moviment per acollir-la, però és tant lenta i rígida, que una rebel com ella no encaixava, el sistema responia però minsament, amb les seves normes i el seu tempo.

Veient les limitacions que presentava aquest sistema, vam entendre, no sabem si encertadament, que no havia cap programa que s’adaptés a les necessitats de la Francisca “Monica” i apel·larem a recursos també fora del sistema, i sorpresa, van respondre aconseguint un habitatge per ella, això era un gran avenç, però no era suficient i les organitzacions que no aconseguim esponsors de cap mena per les nostres causes ja que no són populars, ni rentables, ni tenen glamour, disposem de recursos limitadíssims, riques en voluntats tan sols, com  moltes altres entitats.

Un bon dia ens avisa la treballadora social que portava el seu cas i ens diu que la noia s’està morint en Bellvitge, ens dirigim cap allà per, com a mínim, acompanyar-la en l’acomiadament d’aquesta vida que li ha donat tan poc, però ja no estàvem a temps, estava en mort cerebral. Connectada a l’espera  dels tràmits per la donació legal d’òrgans  ja que ni tenia família ni últimes voluntats per oposar-se.

El metge ens va explicar que l’havien trobat inconscient al carrer, va patir una aturada cardíaca, una reanimació i un altre aturada definitivament mortal.

El metge ens va notificar que malgrat  la vida que va portar, els seus òrgans estaven en molt bon estat. És a dir, que va donar molt més del que va rebre.

Una dona captaire, alcohòlica i promiscua, es carn de canó. Cada vegada que es comentava el seu cas veiem les mirades que expressaven els prejudicis i també la manca de convenciment de què amb projectes més amplis i dotats de recursos humans i materials es podia sortir, o com a mínim intentar.

Com deia Rafael Alberti: “se equivocó la paloma, se equivocaba, ella se durmió en la orilla yo en la cumbre de una rama”.

Companya Mónica, viuràs amb nosaltres doncs no morim mentre hi hagi qui ens recorda.

Que la terra et sigui lleu.