Gent gran

Tèrmits a la biga (sanitat- 1)

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

La Comissió especial municipal sobre el model d'atenció a la dependència i a la gent gran, sembla que està focalitzada en la situació a la residència dels Josepets. Certament és important esbrinar què hi va succeir, com ho és tenir present què va passar a totes les residències de Vilanova i la Geltrú. L’ajuntament s’ha de preocupar del que van viure totes les persones que estaven allotjades a una residència de la ciutat, sigui qui en sigui el titular o el responsable de la gestió.

I per altra part, el model d'atenció a la dependència i a la gent gran no és un tema exclusiu de residències i hospitals, és un tema que afecta a tota la població.

La missió d’aquesta Comissió no pot limitar-se a valorar què va passar, cal que aspiri a cercar les causes per evitar que els problemes es puguin reproduir més endavant. El què ha passat a Vilanova i la Geltrú no es pot separar del què s’ha viscut a Catalunya, ni del què ha succeït a Espanya: hi ha un vincle d’interdependència. Si els components de la Comissió ho esbrinen, veuran que hi ha tèrmits a la biga de la sanitat.

El moment crític diuen que s’ha superat, però com? Quina atenció han rebut les persones ateses? Com van funcionar els sistemes d’emergència? I els de prevenció? Es van vulnerar els drets fonamentals del personal sanitari i encara ara es segueixen negligint? Pot ser que aquest personal visquessin i visquin una situació de pèrdua del dret a treballar en condicions de seguretat? Es valorarà convenientment (amb equitat, no amb conveniència) com va repercutir  en l’enrunament d’estructures de gestió, econòmiques i laborals l’establiment d’algunes prioritats?

Els aplaudiments estaven molt bé, però no poden ocultar moltes paraules grandiloqüents, sobreres i buides: informes voluntàriament confusos, pantalles que volen ocultar negocis que tenen poc en compte la salut i la vida.

La salut, la sanitat, és un dret de tots, i tots l’hem de defensar exigint que no depengui d’iniciatives privades que no tenen per objectiu primer oferir un servei públic, que no és el mateix que un servei al públic. La pandèmia que hem viscut, i vivim, evidencia la necessitat imprescindible de tenir un sistema sanitari públic. Espanya és un dels estats que ha tingut més contagis i més morts per cada milió d’habitants. La militarització i la centralització ha volgut desviar l’atenció d’una gestió política descuidada, mancada de la previsió necessària i falta de decisions valentes que tendissin a protegir les persones.

Esgarrifa pensar què podria haver passat si depenguéssim d’empreses que tenen l’objectiu d’obtenir un rendiment econòmic de la seva gestió de la sanitat, que es volen enriquir amb la nostra malaltia. Observem com cada dia els centres mèdics privats desviaven les situacions més greus i els tractament més costós cap a centres públics. Quants llits té la medicina privada? Uns 3.300. I quants en va destinar al covid? Uns cent!

Sense un sistema sanitari públic, si s’haguessin externalitzat els serveis, ens hauríem trobat, com en el cas d’algunes empreses d’ambulàncies, amb personal immers en ertos. Segur que volem deixar la nostra salut, i les vides, en mans de les empreses que han gestionat les residències? És imprescindible disposar d’un sistema sanitari públic amb equipaments que puguin atendre les necessitats del seu àmbit territorial, amb professionals suficients que tinguin unes condicions de treball dignes.

En canvi hi ha models sanitaris que impulsen una externalització de prestacions més o menys clara, retallant les prestacions que gestionen directament. Això passa a Catalunya, però al territori corresponent al ministeri les retallades han desmantellat encara més la sanitat pública. Ja fa anys que mentre la sanitat privada ha ampliat el seu espai de negoci, la pública ha tancat llits, quiròfans, plantes d’hospital i ha perdut tant serveis com professionals.

La solidaritat amb la gent que es mou dins del món sanitari s’hauria de transformar en un compromís per a defensar la sanitat pública d’un enfocament capitalista que busca convertir tot el que els por aportar guanys en un negoci, el seu negoci.

No serveix de gran cosa arrebossar les parets, pintar-les, posar-hi quadres, si la biga té tèrmits l’edifici acabarà enrunant-se.

Si la Comissió no treballa  per mostrar l’estat de les bigues que sostenen la sanitat pública i cerca els canvis que s’haurien de produir en sanitat i serveis socials, els tèrmits seguiran treballant i d’aquí un temps tornarem a sortir als balcons en solidaritat amb el personal, els que quedin encara, dels hospitals i residències. O dels CAP, que ara són els que estan en uns situació pitjor. Quants han pensat en deixar la seva feina? Quants han marxat fora de l’estat per cercar el reconeixement i la retribució que els seu treball mereix?

Iai@flautes Garraf / Unitat Pensionista Garraf

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local