Un barret per a l’estiu

Amb aquest article faig honor a un vell tema estiuenc, el barret. El barret, la gorra, la visera i altres cofes que, apart de prestar una certa personalitat als qui en duen, també ajuden els qui gaudim de closca desarborada, o si us agrada més, descapotada, a suportar la calda de l’estiu i les fredors de l’hivern. Quan dic personalitat, no cal entendre-ho necessàriament en sentit positiu, hi ha individu/dua que més que un barret, fora millor que s’hi posés les mans, al cap. Un exemple? La reina d’Anglaterra, oi? O potser opinareu que qui té mal gust soc jo i no ella. La moda del barret decaigué amb el desvetllament del credo anarquista republicà (dit a grosso modo). Després, passada la contesa, amb el re-adveniment de la dictadura alguns sectors elitistes pretengueren rescata-la, però ja no hi vam ser a temps. Pels volts dels seixanta/setanta va passar una cosa semblant amb la corbata, però aquesta peça ha tingut més sort, essent recuperada sobretot pels  executius i nous polítics, segons quin amb l’entusiasme del convers.

Volia començar l’article fent un recompte dels establiments de Barcelona que en l’actualitat encara expedeixen adminicles d’aquesta mena. Anava a començar pel més antic, però en consultar l’hemeroteca em trobo amb una primera decepció: ara fa anys la premsa barcelonina ja va comentar la desaparició d’aquell establiment, “El Rey de las gorras”, del carrer de la Creu Coberta cantonada plaça Espanya. El “Rey de las gorras”, segons s’informa en l’article firmat per J. A. B., va tancar el 2008. Un negoci que des de l’any 1999 lluïa a la seva façana un cartell de l’ajuntament reconeixent-li el “Servei prestat a la ciutat”. Ja poden veure si serveix de gaire que l’ajuntament et reconegui alguna cosa. Recordo que l’última peça que vaig comprar-hi era d’una d’aquelles gorres que es van batejar com de “vespista”; possiblement perquè el seu bombat aspecte de casc servia per donar un cert aire entre èpic i desimbolt als usuaris de la llegendària “scooter” italiana. De les velles barreteries barcelonines, miracle! encara ens en queden dues, l’Obach del carrer Avinyó, cantonada Boqueria, i la “Sombrereria MIL” , al carrer Fontenella. La Mil és més aviat una botiga d’un cert luxe on hi podreu adquirir peces de marca i un cert esnobisme. En canvi a ca l’Obach hi podreu adquirir des de peces de marca fins a la humil gorra per passar un hivern amb l’olla abrigada. Darrerament, però, he descobert un parell més d’establiments expenedors d’aquest material, i models de més actualitat. Un és al carrer de Ferlandina; en ell, per exemple, hi podreu trobar entre d’altres els barretets americans d’ala estreta que posà de moda Frank Sinatra: un barret que cau molt bé als que, com jo mateix, som d’alçada més aviat discreta. Els barrets d’ales amples cauen bé als individus alts, els que estem a la ratlla d’uns justos metre seixanta no en sortim gaire afavorits amb l’ala ampla, més val imitar al Sinatra. També n’he filat una altra al barri de sant Pere, però el producte que s’hi despatxa és més aviat exòtic, només apte per a personal que per l’edat (meravellosa joventut) no necessita cap mena d’additament per a singularitzar-se, ben al contrari, com més exposada al vent la pell, més encant. A Vilanova l’establiment tradicional era Cal Serra del carrer dels Caputxins, però fa anys que va deixar-ho estar.

Actualment a Vilanova un establiment per anar-s’hi a comprar una gorra d’estiu, fresqueta i barateta (barateta perquè de gorres se’n perden unes quantes, al cap de l’any) és la cistelleria del carrer sant Gregori. Quedarien encara mil curiositats sobre les cofes humanes. Podríem parlar de les boines, la peça més desacreditada de la família capellistica, peça que en el cap de segons qui la duu tant pot donar al portador aires de bohemi, com de garneu; compareu la imatge de Josep Pla amb el barret dur de la seva joventut, i la boina de la seva maduresa i ja em direu si la cofa no ajuda a plasmar la personalitat (que vol aparentar) l’individu que l’usa.