Educació social

Parlem de l’exclusió social vinculada a la discapacitat

Les desigualtats socials mostren com els recursos i les oportunitats que tenen les persones de participar plenament en la societat a nivell econòmic, laboral, polític, cultural, de salut, etc. disminueixen, de forma gradual, a mesura que la classe social o el nivell socioeconòmic empitjora.

L’existència de desigualtats socials existeixen des de fa molts anys, des dels anys 90 han estat múltiples els informes i publicacions que han mostrat les desigualtats en esperança de vida i molts altres indicadors de salut. Les desigualtats han empitjorat durant aquests anys de crisi financera provocant un increment de les situacions de vulnerabilitat i d’exclusió social.

Factors com l’atur, la precarietat laboral, la pobresa econòmica, les dificultats per accedir a un habitatge digne o la pèrdua d’aquest, l’accés als serveis sanitaris, a l’educació i la formació, entre molts altres factors, han estès l’exclusió social convertit la nostra societat més desigual i injusta.

Les possibilitats d’integració de les persones amb discapacitat intel·lectual al mercat laboral i les dificultats per tenir ingressos propis són escasses. Cal tenir en consideració que quan treballen ocupen llocs de baixa qualificació amb sous baixos. Aquest factor evidencia que la discapacitat és un factor que agreuja l’exclusió laboral, conseqüentment l’exclusió social de les persones i les seves famílies.

Les desigualtats de renda o ingressos de les persones que conformen una societat i molts altres factors afecten d’una manera integral (la salut, l’educació, l’accés a l’habitatge, la inserció sociolaboral, etc.) provoquen situacions de risc i d’ exclusió social.

Hi ha massa casos de situacions en les llars pobres on, la renda mitjana de les llars de les persones amb discapacitat és un 25% inferior a la mitjana de les llars sense discapacitat. El sobre cost econòmic que la discapacitat ocasiona a les famílies i la necessitat d’un suport específic a les persones amb discapacitat es tradueix en un increment de les despeses de la seva unitat familiar que suposa de mitjana al voltant de 25.000€ anuals.

Cal defensar un model on  les ajudes que han de rebre les persones amb discapacitat han de tenir en consideració totes les seves necessitats i compensar les desigualtats econòmiques que també pateixen les famílies. Hi ha una necessitat de garantir l’equilibri entre les prestacions socials i la feina remunerada, desvinculant les pensions no contributives de la unitat econòmica de convivència i s’han de revisar els criteris que manté l’administració per en la prevenció la seva vulnerabilitat.

Hi ha diferències segons les dimensions del municipi, podem distingir l’hàbitat o grandària dels municipis on trobem diferències significatives que sovint estan associades a altres variables. L’edat i el nivell de renda de la població, en els pobles amb menys de 10.000 habitants, la taxa de persones amb discapacitats (10,5% de la població) és un 17% més alta que la mitjana estatal (8,9%), la qual cosa és deguda, sens dubte, a la major concentració de persones grans. També influeix el nivell d’ingressos, en els pobles la mitjana era un 12% inferior a la de les ciutats.

Col·lecció Estudis Socials: Discapacitats i inclusió social

La tasca dels educadors socials està vinculada a l’acompanyament de persones que, per motius diversos, es troben en determinades situacions de desavantatge i que requereixen d’un suport per mirar de participar dels espais de promoció i benestar personal de la nostra societat.

L’acompanyament a les persones en els seus processos d’inclusió individual ha de ser un dels objectius de la nostra intervenció: les persones aturades, les famílies monoparentals, les persones amb discapacitat, la gent gran, les persones sense sostre, els menors no acompanyats, les persones drogodependents, els afectats pel VIH, les persones que han patit violència familiar…

No hem oblidar que les persones no són excloses, sinó que les persones es troben en situacions d’exclusió social. No podem identificar les persones amb el problema.

La crisi sanitària provocada per la COVID-19 està afectant de manera molt severa a les persones amb discapacitat, un col·lectiu especialment vulnerable. Quan la crisi estava en la fase més crítica i tothom estava desbordat pels esdeveniments, el sector de la discapacitat, com molts altres, estava en un segon o tercer pla. Només es parlava dels hospitals i les residències de gent gran. Ara que la situació està més estabilitzada i hi ha un major control s’ha començat a tenir visibilitat.

Els governs han de mantenir les subvencions i els serveis que es presten a les persones amb discapacitat, i que afecten principalment als Centres Especials de Treball, els centres residencials i l’assistència personal. S’ha anunciat una retallada del 55% en polítiques actives d’ocupació i formació, una partida que afecta especialment als centres especials de treball.

Amb paraules de Salvador Carrasco, “cal fomentar la participació en el treball i l'accés als recursos, drets, bens i serveis per part de tots, especialment dels col·lectius més vulnerables, incentivant l conciliació entre la vida familiar i la professional, aprofitant les possibilitats de l'economia social, organitzant una protecció social que arribi a tots els col·lectius i l'aplicació de polítiques per a l'accés a un habitatge digne, a la salut, a l'educació, a la justícia i a altres serveis públics i privats. Igualment és necessari prevenir el risc d'exclusió social i preservar la solidaritat familiar; actuar a favor dels més vulnerables, afavorint la integració de persones amb discapacitats, erradicant l'exclusió que afecta als infants i desenvolupant actuacions a zones o territoris exclosos; mobilitzar tots els agents, promovent la participació dels afectats i coordinant els agents públics i privats”.

També cal implicar a la societat en la prevenció i lluita contra l'exclusió social. Per això cal reactivar la xarxa associativa, fer-la partícip de les polítiques i actuacions que es vulguin endegar.

Cal aprofitar el món associatiu com un recurs de primer ordre per tal de tractar alguns aspectes de l'exclusió social, especialment els que tenen a veure amb dèficits relacionals, l'associacionisme esdevé és una línia de formació i maduresa important pels adolescents, en les entitats culturals, esportives i de lleure.

La delegació de responsabilitats en les administracions municipals i en la societat civil organitzada ens ha obligat a posar el focus sobre l’atenció a les persones més afectades per l’empobriment i sobre les emergències socials.

La pinya entre la societat civil per donar respostes concretes a la gent ens ha apoderat, igual que s’ha apoderat el municipalisme després de la crisi; així hem comprovat, un cop més, que la capacitat de les polítiques de proximitat desbordava en resultats les mesures d’enginyeria política que s’aplicaven a escala estatal i europea.

Som-hi doncs, no ens quedem al marge i participem.

Més informació

Joan Rodríguez i Serra és educador social

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!