La mentida sempre té conseqüències...

La mentida es sol deure a factors personals o socials, que poden incidir en una capacitat subjectiva d’autoengany (feblesa mental, desequilibri psíquic, paranoia, perversitat  per errors d’educació o post encefalítica, etc). La mentida és també una forma de revenja davant la impotència, l’enveja i la mediocritat.

De vegades apareix per la necessitat d’autojustificar-se o basada en creences o supersticions... A vegades emprem una mentida pietosa, quan volem justificar que hi ha mentides que són beneficioses per a qui les rep i poden ser acceptades, hi ha persones que prefereixen una mentida pietosa abans que una veritat massa amarga.

Com a sinònims de mentida trobem bòfia, bola, burleria, butllofa, conte, engany, ensarronada, ensibornament, entabanament, fal·làcia, falòrnia, fementit/fementida, ficció, fingiment, impostura,  calúmnia i injúria.

Observem diversos tipus de mentides, les exploratòries que observen les reaccions dels altres, les mentides fantasioses quan es barregen els elements de la realitat amb la fantasia. També trobem les mentides utilitàries com a manera d’evitar la conseqüència d’un acte del que ha estat responsable i amb l’objectiu d’aconseguir alguna cosa.

De vegades volen amagar coses que no desitgen mostrar als altres, sigui per la necessitat de sentir-nos estimats o bé per no ser capaços d’haver d’assumir una responsabilitat. Quan algú parla d’un fet real i la seva informació es correspon precisament amb el que és o ha sigut, afirmem que diu la veritat; si en canvi no s'hi ajusta estem davant d'una persona que ho falseja intencionadament o inconscientment.

La persona tendeix a creure que el receptor es conforma amb la veritat, però quan verifiquem ens adonem que no, si ell volgudament ho ha falsejat amb interessats enganys, sabem que és un mentider/a. El mentider/a gaudeix amb el seu vici d'ensarronar sistemàticament els altres.

Sempre s’ha considerat que és pitjor mentir que enganyar sense dir res, que es cregui fals sense importar quines siguin les intencions. Cada cop més sovint assumim amb naturalitat la mentida quan la trobem en la publicitat comercial o política i sobretot en el món digital. La mentida és inherent sobre la voluntat de poder, mai havíem tingut tants instruments per apropar-nos al coneixement ni havíem disposat de tant potencial per poder normalitzar la mentida.

Les fakenews han omplert la comunicació a les xarxes socials, on veiem i massa vegades acceptem que la mentida està al mateix nivell de la veritat. Les notícies falses esdevenen  una guerra de relats interessats que es construeixen amb la intenció d’aconseguir el domini del canvi de la realitat. Segons alguns autors la vocació del periodisme és la de guanyar la credibilitat en la persecució honesta de la veritat no és un valor absolut. ???

A l’extrem apareix la calúmnia que consisteix a imputar un delicte a una persona tot i tenir coneixement que és una falsedat, la injúria i la calúmnia tenen a veure amb la protecció penal del dret a l’honor. La primera es refereix a accions que lesionen la dignitat i l’estima d’altres persones i amb la segona s’imputa falsament la comissió d’un delicte.

La notícia falsa és la que no diu la veritat i que es crea i es difon de manera premeditada, especialment a les xarxes socials, amb la finalitat de desinformar i de manipular el públic en benefici propi. Trobem casos en el nostre voltant en els que ens ha estat molt difícil ajudar a l’acusat/da, per prudència, per respecte i fins i tot per covardia. Hem reforçat la mentida amb el nostre silenci. Hi ha casos que han arribat a la condemna, al rebuig social i a la victimització de l’acusat/da, de la seva família i del seu entorn.

Les notícies falses cal no confondre-les amb la informació publicada en llocs satírics, curiosament, les fakenews van néixer amb l'objectiu d’oferir una visió satírica sobre un fet concret.

Hem de verificar la font de procedència del portal i saber la ubicació del servidor, desconfiant  de llocs webs situats en paradisos fiscals o altres països de dubtosa reputació.

Sovint ens preguntem què podríem haver fet o què podem fer, cal negar sistemàticament la mentida en fets objectivables, de vegades únicament cal explicar quina ha estat la nostra experiència personal amb la víctima de la mentida, la informació que en tenim i totes aquelles experiències personals que podem aportar per la seva innocència.

Hem de tenir un pensament crític, proposar-nos analitzar l'estructura i consistència dels raonaments, sobretot les opinions o afirmacions que la gent accepta com a veritables en el context de la vida quotidiana. Ajudar-nos de l'observació, de la nostra experiència, es tracta d'anar més enllà de les impressions i opinions particulars. Hem d’emprar claredat, exactitud, precisió, evidència i equitat. Hem d’intentar superar els aspectes formals i avaluar els arguments en el seu context i dotar-nos d'eines intel·lectuals per distingir allò cert del que és  fals, la veritat o la mentida.

Per a destapar una fakenews cal buscar errors gramaticals, que tinguin cert toc d'humor, o simplement facin sagnar els teus ulls. Cal observar com està escrit si el seu contingut és alarmista i si està contrastat per les autoritats competents.

A  Google existeixen  aplicacions que filtren els continguts i detecten si es tracta d’una notícia potencialment falsa o no, com FakeNews Detector, ZenMateSafeSearchandFakeNews Detector, FakeNewsBlocker, etc. Sempre s’ha de contrastar la informació amb la pròpia font.

En definitiva cal consultar experts per contrastar la veracitat d'una informació, per evitar la síndrome clickbait amb un titular cridaner. També hem de fugir dels llocs amb publicitat excessiva.

Quan diuen que un infant o un jove son menors d’edat, aquest concepte de “menor” es refereix a una franja molt àmplia d’edats, on conflueixen moltes etapes evolutives, amb capacitats i motivacions molt diverses per valorar el seu grau de sinceritat.

En el cas dels nens o adolescents poden  viure instal·lats en la mentida per intentar mostrar-se als altres com algú que no són, tenir  condicions de vida que no tenen i vendre als altres una versió manipulada d’ells mateixos. Les mentides agafen una espiral perillosa: quan més menteixen més necessitat tenen de fer-ho, el mal ja està fet i cal mantenir-se en la versió inventada per evitar conseqüències pitjors, evidentment sota el seu punt de vista.

Per treballar amb els infants i adolescents, cal buscar la causa d’aquestes mentides, fer-los reflexionar perquè s’han vist obligats/des a dir una mentida i  acompanyar-los per superar la por. La nostra actitud, davant de la mentida, sempre ha de ser comprensiva.

Els pares són models per als seus fills, ells aprenen i imiten, els infants han de viure la sinceritat tant amb ells com amb les persones que els rodegen.

Les mentides són accions voluntàries i intencionades per ocultar la veritat, amb diverses motivacions, a vegades potser per frustració, quan es vol amagar la veritat per ocultar la realitat, quan aquesta no és com la voldrien.

De vegades volen evitar un càstig: els infants s’amaguen  per evitar les conseqüències, o per cridar l’atenció quan se senten desatesos, reclamen més protagonisme.

Per un excés d’exigència o per  imitació, per aconseguir algun benefici... Hem d’ajudar als infants a no mentir donant confiança i educant en la sinceritat, tant a l’entorn familiar com a l’escola.

Per això haurem d’ensenyar al nen/a que mentir i les seves conseqüències són negatives, que pot fer mal als altres i que en canvi la veritat té molt valor. S’ha de reforçar l’autoconfiança i demostrar-los que són valorats i estimats sense que hagin d’exagerar res.  Cal donar exemple i si no sabem una cosa del cert, no contestar.

Cal donar l’oportunitat de ser sincer, de reconèixer quan s’ha dit una mentida i la solució no sempre és un càstig. És molt millor cercar les raons que porten a mentir i reconèixer el valor de la sinceritat.

Dels 3-6  anys els infants creen un món irreal, no menteixen amb malícia, sempre tenen una voluntat innocent.

A partir dels 6 anys aprenen que si canvien la veritat poden aconseguir alguns beneficis i poden canviar algunes situacions, observem doncs intents d’enganyar-nos. Tot això ens condueix a percebre que la mentida comença a esdevenir un perill.

A mesura que l’infant va creixent, recorre a mentides interessades amb més intensitat, com a forma d’evitar responsabilitzar-se de les seves accions. Cal doncs, parlar amb ells/es i haurem de defensar amb convicció la veritat, no sempre la que voldríem, sempre amb honradesa i confiança.

En arribar a l’adolescència els/les joves veuen que hi ha una acceptació generalitzada de les mentides, les utilitzen  per protegir-se o creient que  amb elles podran guanyar drets i llibertats.

Ara parlaré de la diferència entre els rumors i les mentides. Les mentides no impliquen, són una forma d'ocultar la veritat sobre alguna cosa que ens afecta directament, però en el cas del rumor s’aconsegueix, usant una informació, crear un dubte sobre alguna cosa o persona. El rumor es de difícil comprovació i qui els difon sap que aconseguirà que sempre hi haurà algú que en surti afectat. Els nens/es, en canvi,  no poden saber i distingir entre una mentida greu i una sense rellevància.

La construcció de la “veritat” consolida la mentida. La suposada víctima declara sobre un fet fals recreant-se en la descripció perfecta i amb tot luxe de detalls de l’escenari on suposadament s’ha produït aquest fet fals i així arriba a fer passar com a certa, una acció que en realitat no ho és, però que com se situa en un lloc i moment lògic, es perfectament reconeixible per tothom, aleshores, sembla ser veritat.

Es pot donar el cas que ell/a cregui que el seu relat és conforme amb la veritat, però quan ho verifiquem ens adonem que no, que hi ha un greu desacord, una alarmant dissonància; ara bé, si ell volgudament ho fa falsejat emmascarant-ho amb interessats enganys, ens trobem davant d'un mentider. I el mal mentider acostuma a ser compulsiu perquè gaudeix amb el seu vici d'ensarronar sistemàticament la gent, acomplir els seu objectiu justifica els fets. L’acusació falsa d’algun acte il·lícit pot tenir un impacte negatiu important en la salut mental, vida social, professional i la situació legal de qui pateix la mentida.

La conseqüència de la mentida incapacita el fet de reconèixer que  s’ha transformat en un monstre i que la gravetat del nostre comportament implica la dificultat per reconèixer la mentida.

En el nostre entorn quotidià, podem negar la informació falsa sobre una persona quan disposem de dades sòlides, per la nostra experiència personal o professional,  que qüestionen i rebaten la mentida i els seus arguments. Amb aquest senzill fet, disposem d’un dels punts més importants per desemmascarar un mentider/a.

No podem abonar la subjectivitat simple ni l'opinió personal, cal raonar i discutir amb dades, dient directament que s’està mentint. Com a exemple, veieu aquest vídeo.

“El pensament crític aspira a desemmascarar els poders que condicionen les maneres de viure i relacionar-se i, d’una manera especial, els poders que, ja sigui d’una manera intencionada o inconscient, estan ocults, però dirigeixen els discursos i les accions”.

Ens trobem, doncs, que es pot no dir sempre la veritat ni tota la veritat, de vegades sabem de mitges veritats. El que mai no podem fer, ni hem de permetre és l’engany.

Per Immanuel Kant “sempre s'ha de dir la veritat, siguin quines siguin les conseqüències. No tenim dret a mentir ni tan sols per motius altruistes o l'anomenada mentida pietosa”.

Alguns autors afirmen que la postveritat és senzillament la mentida o estafa tradicional, element que sempre ha existit, però que ara les xarxes socials les amplifiquen.

Per Isidre Grau, “no existeix la veritat, sinó les veritats, sempre parcials“, per Noam Chomsky "No pares de dir mentides i el que passa és que el concepte veritat simplement desapareix".

Joan Rodríguez Serra és educador social.