El vilanoví Màxim Serranos presenta el seu tercer llibre, Paramites

Des de l’antiga Sumèria fins a l’actualitat (sense oblidar la Grècia clàssica, on la llengua catalana ha anat a buscar el terme) l’ésser humà no ha parat de crear mites. La literatura, pel que té de representació de la consciència humana col•lectiva, s’ha omplert de narracions que miren d’explicar els fenòmens i esdeveniments que la ment no arriba a entendre. Per aconseguir-ho, les històries creades recorren sovint a característiques fantàstiques, que encarnen el pinyol de la qüestió: allò incomprensible que l’autor o autors volien fer entenedor. Així doncs, la tradició va plena de relats amb elements màgics i extraordinaris que simplement intenten donar resposta a preguntes ben senzilles (i ben profundes): Per què morim? On anem quan morim? És possible la vida eterna? Com funciona això que se sol anomenar amor? Podem transformar els metalls en or? Es pot predir el futur? Hi ha algun polític que no menteixi?

Serranos, en el seu tercer recull de contes, editat per Emboscall, la mateixa editorial responsable de l’anterior publicació, ha aplegat onze rondalles amb un denominador comú. En totes onze, hi ha elements màgics procedents de mites (clàssics, medievals o moderns) trets de context i re-elaborats amb una punta de sornegueria amable per insinuar que n’hem fet un gra massa, tots aquests anys. En traslladar-los a la vida moderna, a la quotidianitat en temps d’Internet i de la televisió digital, dels transplantaments de qualsevol òrgan i de l’enginyeria genètica, d’Operación triunfo i d’altres reality shows, els pobres mites surten una mica malparats. Gairebé es podria afirmar que Paramites és un recull desmitificador.

D’estils diversos, les onze peces s’uneixen mitjançant una ironia trista a l’entorn d’un nucli central format pels elements sobrenaturals (a l’estil de Kafka, però també de Calders o Perucho). Tanmateix, no deixa de ser una passejada per les grans qüestions de la humanitat. Si bé no hi aporta cap resposta, fa més entretinguda la recerca. El resultat ens fa mirar-nos la vida amb uns altres ulls. O tornar a llegir Les metamorfosis d’Ovidi, no fos cas.