Trencaré una llança per vosaltres

A la recta final del programa “El Matí de Catalunya Ràdio” de l'Antoni Bassas, els escriptors Quim Monzó i Empar Moliné tenen, quan toca, una breu intervenció. Vaig sentir com l'Empar i el Quim es queixaven amb resignació dels saturats blocs de publicitat que tenien que patir en les seves intervencions. Em va fer parar l'orella. Es veritat. La franja dedicada als talls publicitaris és quasi superior a la que se'ls dedica.

No descobrim res en dir que són autors mediàtics i que l'audiència en aquell punt horari d'un magazín de cinc hores augmenta i es manté per ser quins són. Tot i ser un conveni acceptat entre el Bassas, la Moliné i el Monzó; els que ho escoltem podem tenir les nostres sensacions i la nostra opinió.

Malgrat ser un petit espai distés on l'humor fa el reste, penso que el Monzó i la Moliné mereixen un respecte per part del medi on fan les seves intervencions i l'oïdor també. No oblidem que sense els que l'escolten la publicitat en ràdio no té raó de ser.

Reunir els dos autors és un encert i una fita perseguida llargament pel responsable del programa de ràdio amb més audiència a Catalunya. Per compensar el greuge, diguem-ne inevitable, que suposa postergar dues magnífiques plomes del nostre país a la servitud del consumisme i el món de la publicitat, suggereixo al benvolgut Antoni Bassas que els convidi a menjar un bon ànec amb peres en el nostre estimat Collsacabra. Jo els hi puc dir als tres que tenen pagada una Ratafia. Cadascú dins de les seves possibilitats, però, en terra de bandolers.