De dolors i plaers

M'ha deixat de fer mal la zona lumbar. Abans-d'ahir dormia a la butaca del despatx, em vaig despertar i, en alçar-me per anar al llit, l'esquena em va petar de bona manera, però sense provocar-me com de costum un dolor plaent o, en terminologia mèdica, un dolor exquisit: alguna cosa s'havia descomprimit o havia deixat d'irritar-se, si és que aquesta era la causa del dolor. Es podria pensar que el dolor em tornarà, tal com em va dir una vegada l'osteòpata després de descontracturar-me a la llitera. Però aquesta vegada no ha estat com les altres, en què el dolor només remetia. Ara ha desaparegut. No puc assegurar que no torni, però tinc la certesa íntima que, si ho fa, trigarà a fer-ho.

Arrossegava aquest dolor de feia dècades, i era agut i constant. Em pensava que era per a tota la vida. Em vaig fer mal fent contorsions quan era molt jove, i he passat per períodes de molt de dolor i fins per crisis en què amb prou feines podia tenir-me dret. Darrerament era força suportable, però no se n'anava mai. També tinc afectada la regió sacra, però aquesta no em fa tant de mal com em feien les vèrtebres lumbars.

Tothom qui té dolor crònic sap de què parlo. T'arribes a deprimir, perquè no hi ha paciència que ho aguanti. Jo no prenia fàrmacs, però molts qui tenen menys dolor que jo en prenen. Alguns analgèsics, sobretot els opioides, comporten risc de dependència i, amb l'ús continuat, poden generar tolerància, de manera que de vegades calen dosis més altes per obtenir el mateix efecte. I, tanmateix, no es pot conviure sempre amb un dolor fort i persistent.

El mal d'esquena em fa pensar en dolors més malxinats: el mal de queixal, el còlic nefrític, el part. Són dolors que ocupen un gran espai del cos i no deixen lloc per a gaire més. La idea que hi ha darrere dels analgèsics és simple: si el dolor no se sent, és com si no hi fos. Però el dolor físic pot conduir al dolor moral, i el dolor moral, és a dir, el sofriment psicològic, no se soluciona necessàriament amb analgèsics. En els trastorns mentals, el sofriment associat pot dificultar la vida quotidiana tant com els símptomes mateixos. Com en el mal d'esquena crònic, pot acabar condicionant tota l'existència.

Per tractar el dolor, la medicina ofereix analgèsics, fisioteràpia o bé, en casos greus i si és aplicable, una operació. Ara bé, hi ha la temptació de buscar-hi alleujament fora d'aquesta medicina, sobretot quan el tractament no funciona o és insuficient. La marihuana pot alleujar determinats dolors en algunes circumstàncies, però la relació entre riscos i beneficis depèn del tipus de dolor, de la composició de la substància i de la persona, i no es pot donar per descomptat que compensi. Amb el sofriment psicològic pot passar una cosa semblant: com que n'estàs tip, et prens una copa de vi, o tota l'ampolla. No perquè el vi elimini el dolor, sinó perquè en desplaça temporalment el protagonisme i deixes de repetir tota l'estona: «N'estic tip. N'estic tip». Això és el que busquem sovint, de fet: no tant que el dolor desaparegui com que deixi de ser l'únic que hi ha a dins de la closca.

Aquí el cas d'Epicur és interessant. Aquest filòsof, que patia de càlculs renals i d'altres dolors, va intentar sostenir que el dolor no impedeix necessàriament la felicitat. Ha corregut la brama, sobretot entre els seus detractors, que a casa seva organitzava orgies per compensar el seu turment i vivia entre luxes, en lloc de conformar-se amb un plaer sobri. No hi veig, en si mateix, res d'immoral, però la imatge contrasta amb la moderació que associem a la seva doctrina. Fossin certes o no, aquestes acusacions van contribuir a fixar una imatge parcial de la seva filosofia, fins al punt que «epicuri» ha acabat designant, en un ús sovint pejoratiu, qui busca sobretot el plaer.

El seu pensament, però, és fondo, i només hi estic d'acord en part. Epicur té raó a assenyalar que el dolor molt intens tendeix a ser breu i que el dolor durador pot arribar a ser suportable, i també que el sofriment que provoca és, fins a cert punt, educable. Cal afegir, però, que el dolor intens altera la percepció del temps i fa que la durada subjectiva sembli molt més llarga que la real. I, sobretot, que el fet que el dolor sigui suportable no garanteix que la persona pugui ser feliç mentre el pateix. «Suportable» cobreix molts graus d'intensitat, i la felicitat és fràgil: no depèn només que no hi hagi dolor, sinó que demana també experiències substantivament plaents, de prou durada i entitat per alleujar el sofriment i evitar que monopolitzi l'existència. Fins i tot així, pot no ser suficient: la felicitat és capriciosa, i no es deixa convocar només perquè les condicions hi siguin.

Que el sofriment sigui educable explica que no tothom el comporti igual, però no significa que tothom pugui aprendre a suportar-lo en la mateixa mesura. La immaduresa, en aquest terreny, no és queixar-se, sinó prendre el propi dolor com a mesura de tots els dolors i menystenir així el dels altres. Hi ha qui afronta el procés de morir sabent que s'acosta la fi i no es queixa. Però no es pot exigir a tothom la mateixa manera d'afrontar el sofriment: a les portes de la mort, cadascú hi arriba com pot. Quan el dolor encara es pot suportar, la maduresa és una manera de fer que s'encomana perquè és bella, útil i poderosa: un estil.

Ara bé, crec que és més intel·ligent de no exigir-nos la felicitat, sinó la calma i l'alegria, encara que hagin de ser intermitents. Són menys omnicomprensives, però més assolibles. S'hi assemblen i s'hi acosten, però, com que sovint se centren en el benestar present, no necessàriament tenen el mateix poder estructurant damunt l'existència. No sempre ens empenyen a sortir del cau; de vegades tan sols ens fan trobar-nos-hi millor i, paradoxalment, precisament perquè ens hi trobem millor, tenir menys ganes de sortir-ne.

Aquests dies, però, m'ha passat el contrari: ara em sento impulsat a fer més coses que abans, i tinc el pressentiment que allò que desconeixem també ens empeny a l'acció, a la paraula i al pensament. El meu cos transforma ara el meu pensament, i amb ell canvien la paraula i l'acció. El futur se m'apareix, novament, com un lloc cap al qual val la pena caminar. Potser, quan el dolor s'enfuig, l'alegria ve. Sortir del sofriment no és simplement sentir menys dolor, sinó recuperar el món com un camp de possibilitats.

El que he notat primer, però, són coses petites. Veig que el dolor, mentre hi era, feia que caminar em resultés feixuc i cansat, i que em costés de posar-me els pantalons sense trontollar com una baldufa. M'adono que fa molt que no m'havia alçat del llit sense observar amb temor quant de dolor sentia i hauria d'aguantar al llarg del dia. Sento calma, i una alegria que, a no ser incrèdula encara, seria immensa.