Se'n recorden de l'IVA?

Facin memòria que d'això fa quatre dies. Quan anàvem a comprar i preguntàvem el preu afegíem, “amb IVA o sense IVA”.

D'ençà la introducció de l'euro sembla com si ens haguéssim oblidat de que encara el paguem. Ara, el que ens preocupa és la nova moneda que malgrat les expectatives ho ha tornat tot més car. Del “què hem traurà l'IVA?” hem passat a associar la unitat monetària actual amb una moneda de vint duros de les d'abans.

A vostès, com a mi, ens faltarien 66 pessetes amb 386 fraccions per pagar el que ara se'ns demana per un cafè. No creguin que exagero. L'he arribat a pagar més car. M'he queixat? Ni gota ni mitja. I déu me'n guard d'haver demanat el tiquet pensant en una possible desgravació, com si es tractés de l'IVA d'empresa.

He pagat l'encariment del producte per diverses raons d''indole econòmica. Una de justificada. L'encariment del cost de la vida. Però, moltes altres que no hi ha qui les justifiqui. La apreciació d'una moneda a l'alça, de la mida del dolar. Les preses per quedar bens situats en la Comunitat Econòmica Europea. La logística del transport. Ningú mai no ens farà creure que una cosa que ve o és enviada de més lluny pugui ser més barata. (No els parlo de la Xina. Aquest és un tema molt diferent.) La reeducació del mercat intern. Aquelles dues lletres que perquè te les posin als envasos es veu que tens que fer la prova del cotó. I, faltaria més, l'Impost del Valor Afegit... Com si poguéssim anar afegint-hi sense parar. Sé que me'n deixo. Però, quan anem al metge i ens diu que tenim els dies comptats, mai no solem preguntar-li que tenim que prendre pel refredat.

Disfressar una situació d'endeutament dels països pobres en vers els rics amb dispenses i almoines, mentre Europa, la vella Europa, emprèn la cursa econòmica de l'imperialisme, l'immigrant fa la feina bruta i els autòctons tenen cada cop la butxaca més escurada. És molt fort. No els sembla?