La força de l'amor

Els especialistes intenten mesurar els nivells de certes hormones, segregades per no sé quines glàndules, que ens tenen que dir el perquè d'allò d'estar enamorat. Qui pugui posar mesura a un sentiment més fort que la raó, podria modificar-lo o provocar-lo?

L'amor, de comparar-lo amb la fe, mouria muntanyes? Caldria creure-s'ho. En un món materialista com el nostre l'egoisme, l'ambició o l'enveja es converteixen en pràctiques habituals a l'hora de tenir més, pujar més amunt o desitjar el que no és nostre... D'ésser així, l'única muntanya que mouríem seria per a fer-hi un túnel per anar més de pressa o una urbanització per fer el que normalment no fem.

De moment, l'amor no globalitzat, deixa molt que desitjar. És per amor que es maltracten les parelles? És la gelosia la que fa que aquestes es separin? O és, per cas, la poligàmia la que els fa més feliços?

Són una serie d'interrogants que ens duen a pensar no tant en la seva força com amb la seva feblesa.

Els confesso de que estic enamorat i que visc una vida rica i plena. Els ho dic, no perquè em felicitin, però, si perquè em tinguin una enveja sana que els ambicioni a aconseguir-ho. Els que ho estiguin, no cal que ho emboliquin... Però, facin-ho sense pretensions i sense desitjar la parella del veí. Ben vist, pot ser la seva! No vulguin arribar de pressa. Creguin-me. Jo he trigat molts anys.

No sé qui va dir que les relacions de parella són com una mútua cooperativista, perquè tot es té que fer en el marc de l'acord. De l'estima, el respecte, i, potser, d'allò més important, amb el mirament a la llibertat.

L'individu ja s'estima. Som un xic narcisistes. Uns més que altres. Però, necessita d'un complement: la parella. Amb aquesta, s'estimen els fills i desprès els nets. Potser som, en la força de l'amor, producte de molts bocins d'una mateixa ànima bessona.

Que vostès s'estimin bé.