Bienvenido a casa

De vegades, una història simple, narrada amb senzillesa, arriba al cor de l’espectador i l’esquitxa de ganes de viure, de seguir amb els ulls ben oberts per deixar-se impregnar de tot allò que l’envolta. Aquest és el cas de “Bienvenido a casa”, una pel•lícula d’aires costumistes, plagada d’ironia, ben desenvolupada i que, sense grans pretensions, demostra les virtuts del realitzador David Trueba per dibuixar una cotidianitat versemblant que aconsegueix caçar l’atenció del públic des de la primera escena. El film explica el pas de l’adolescència a l’edat adulta que d’afrontar Samuel, un jove fotògraf que arriba a Madrid a la recerca de la primera feina i que inicia la convivència amb la seva xicota. A mode de clan, els companys de la revista on comença a treballar intentaran influenciar-lo amb bons –és a dir, pèssims en el llenguatge de Trueba- consells que bombardejaran un Samuel desorientat i moldejable. Un crític de cinema cec, una desvergonyida redactora de successos, un periodista esportiu obsessionat amb lligar o un crític musical apassionat per la família formen un autèntic clan que voldrà arrosegar el protagonista a una edat adulta en la que molts d’ells ni tan sols se senten còmodes. La coherència i la responsabilitat vindrà de la mà d’Eva, la nòvia que obligarà Samuel a prendre una de les decisions més importants de la seva vida: ser pare.

Amb un repartiment difícil de millorar, “Bienvenido a casa” compta amb un Alejo Sauras (“Los Serrano”) que realment sorprén en el paper protagonista; al llarg del film, el jove actor demostra que encasellar-lo en un personatge televisiu és un error; una magnífica Pilar López de Ayala com a Eva, i unscompanys interpretats per Juan Echanove, Jorge Sanz o Ariadna Gil acaben d’arrodonir una pel•lícula de sòlid guió, i meravellosos, a la vegada que emocionants, resultats que demostren, una vegada més, el talent de David Trueba per explicar bones històries.