Sitges acull la primera exposició antològica sobre el dibuixant Fernando Krahn

L’Obra Social Caixa Sabadell i el Consorci del Patrimoni de Sitges presenta “Krahn. Trajectòria d’un dibuixant” a la Sala Vaixells del Palau Maricel de Sitges del 9 de juny al 27 d’agost. L’exposició antològica, la primera sobre aquest dibuixant, vol mostrar-ne l’evolució del treball des dels primers dibuixos publicats a Santiago de Xile fins als últims treballs segons una selecció feta pel mateix artista. Krahn publica una història gràfica des de fa 21 anys cada setmana al Magazine de La Vanguardia.

L’horari de visita al Paulau Maricel serà de dimarts a diumenge de 10 a 14 hores i de 17 a 20.30 hores. Dilluns la sala d’exposicions estarà tancada.

Fernando Krahn va néixer a Santiago de Xile i des de molt menut es va interessar per la narració sense text, quan, amb la tècnica dels dibuix, es poden expressar idees o conceptes i un simple traç pot transformar la realitat en una fantasia sorprenent, que els altres interpretaran de forma lliure. Segons ell, l’humor permet realçar totes les debilitats humanes per dramàtiques que siguin. Amb el temps, se li ha anat demostrant que la cadena de circumstàncies de la seva vida enllaça i reflecteix les històries de ficció de tres o quatre vinyetes que ha anat publicant.

L’artista vol captar el gir inesperat d’una situació que ens enfronta a un estat de desprotecció, o sigui, quan ens sentim indefensos i mirem amb perplexitat un futur incert que no esperàvem. Més que donar respostes aclaridores del que ha succeït o oferir conclusions filosòfiques o alliçonadores, vol que el lector reflexioni més enllà de l’última vinyeta a partir de sentiments poc definibles que inquieten de formes diferents cadascú. Es tracta, doncs, d’especular sobre les sensacions que provoca més enllà de l’anècdota sorprenent, sempre amb la voluntat de deixar al descobert la fragilitat humana davant del destí.

En la seva llarga carrera com a dibuixant, Krahn ha conreat paral•lelament diverses formes d’expressió amb diferències conceptuals i estètiques, des de les propostes més barroques a les més minimalistes. Ha passat dels dibuixos negres i dramàtics a altres coloristes, volgudament maldestres o grotescs. Està convençut que un bon dibuix pot suggerir valors importants que apaivaguin allò que de negatiu té la vulgaritat imperant i li interessa especialment l’aportació a l’educació emocional del nen a través dels llibres i els dibuixos animats.

L’exposició segueix un repàs antològic de la seva producció, distribuït en les èpoques següents: 1952-1956, Santiago de Xile; 1956, revista Eva, Santiago de Xile; 1961-1969, Nova York; 1970-1971, Dramagramas. Revista Ercilla, Santiago de Xile; 1971-1973, Revista Ercilla, Santiago de Xile; 1979-1980, El fuet de cent cues (textos de Joan Brossa); 1982-1983, Ocells, Die Zeit, Hamburg; 1989, Suplement de Ciencia, La Vanguardia, Barcelona; 1991-1992, Cosas i Cositas. Il•lustració infantil; i 1983-2005, Magazine, La Vanguardia, Barcelona.