El perquè de tot plegat.
Tots tenim la nostra manera de pensar. El conjunt de les nostres idees és el que conforma la nostra ideologia. I el fet de projectar-la ens converteix en apòlegs...
El que vull dir és que la nostra forma de pensar ens duu a expressar unes idees que, en ésser recollides pels demés, creen corrents d'opinió que poden ser útils i favorables o inútils i ominoses.
Hi ha un munt de paràmetres variables, però. Ens podem creure les nostres idees, i, fins i tot, prendre-les com a originals quan han estat adquirides en el temps, a través d'una educació i promogudes per autors subliminars. Podem exposar-les perquè el seu fruit sigui coincident o complementari amb el fruit d'altres, i, tot plegat esdevingui un pomell de conceptes profitosos per una majoria. Podem convergir-hi, trobar-hi unificació, penjar-les una etiqueta, discutir-les, rebatre-les... Hi ha una munió de possibilitats fèrtils, totes elles vàlides.
El que no es pot fer mai és imposar les nostres idees, el nostre pensament, la nostra ideologia Això constitueix apologia delictiva i la llei ho tipifica com a delicte. El que tampoc es pot fer mai es imposar-ho a través de la violència d'actes. La violència pot prendre formes tant subtils com l'assetjament moral o físic, el menyspreu a la persona, el capteniment malèvol a les diferències, entre altres.
És precisament això, el que diferencia un poble lliure d'un sotmès. La diversitat de parés, no imposats, que flueixen lliurement de les consciències de cadascú, mantenen la pràctica de la convivència en una bona posta a punt. L'engreixinat del motor de les idees, com si diguéssim, fa que, sense adonar-nos: respectem les diferències, ens sentim part de la diversitat i defensem les nostres identitats quan aquestes es veuen ultratjades.
A més de les coses que no fem bé, hi ha les que no podem fer. No podem saber el perquè de tot plegat, tot i que ens preguntem el perquè de moltes coses. Aquelles que no ens expliquen i tampoc les podem preguntar, les tenim que descobrir per nosaltres mateixos.