La pasión de Cristo

Sanguinolenta, antisemita, masclista, cruel... La polèmica amb la que s’ha estrenat “La pasión de Cristo” ha estat el millor ganxo comercial amb que podia somiar el film de Mel Gibson. El fet que fins a tres persones hagin mort durant la projecció de la pel·lícula és un altre dels atractius morbosos amb què compta el llargmetratge, que explica els darrers quatre dies de la vida de Jesús amb el gran desplegament de mitjans habitual en els films que narren el calvari de Crist.
Potser per impressionar, potser per deixar clar que el terror és la base de la seva fe, Gibson -considerat un catòlic més que conservador- ha volgut donar especial èmfasi a les escenes en què Jesús és torturat: els fuetejos dels romans, -per ordre i venjança dels jueus, fet que queda més que clar- o la pujada de Crist al mont Calvari amb la creu a les espatlles són dues de les seqüències més llargues i amb més detalls escabrosos –i innecessaris- que volen demostrar el patiment d’un Jesús que només llavors sembla humà. S’ha de reconéixer, però, que l’australià ha aconseguit unes caracterització de Crist més que encertada, tenint en compte que Jim Caviezel és la imatge que qualsevol persona té del fill de Déu. També deu haver tingut mèrit, sobretot per als actors, que la pel·lícula s’hagi rodat íntegrament en arameu i llatí, el que fa imprescindibles els subtítols, si bé inicialment Gibson volia evitar-los.

El gran pressupost del film (24 milions d’euros) ha permès fer recreacions ben aconseguides del calvari de Crist, així com un repartiment on una de les cares més conegudes és la de Mònica Bellucci. Els diners, però, no han aconseguit que el director hagi obtingut els resultats més desitjables, senzillament perquè Gibson no aporta res nou a la passió de Crist. Deixant de banda els litres de sang vessats, l’australià no deixa cap empremta en la història, en la que predominen us personatges desdibuixats, des de la Verge Maria a Maria Magdalena o els mateixos apòstols. L’aureola sagrada que envolta cadascun dels partíceps de la història deixen coixa la seva caracterització; els flashbacks en què s’expliquen diminuts fragments de la vida dels personatges són insuficients per conéixer-los una mica més, i els fan poc creïbles. Si enlloc de caminar levitessin, no es notaria la diferència Sense dubte, altres versions de la Passió, com per exemple “Jesús de Nazaret”, expliquen la història amb més sensibilitat, i han sabut combinar la faceta humana amb la sagrada sense la necessitat de recórrer a la sang i fetge com a símbol elemental del patiment del fill de Déu . En definitiva, la passió amb la que ha rodat Mel Gibson aquest projecte personal no li ha sentat bé al llargmetratge, que podria haver donat un pas endavant a l’hora d’explicar el calvari i la mort de Crist, però que deixa a mig gas el film només començar.