REPORTATGE
02-06-2002 0:00
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Larròs caldós, la sípia a la bruta, lall cremat i el bull de tonyina són alguns dels típics plats mariners de Vilanova i la Geltrú que han conservat, amb molt poques variacions, la mateixa aroma i gust des de fa centenars danys. La clau de lèxit, no cal dir-ho, és la transmissió de les receptes culinàries de pares a fills (i de mares a filles), unes receptes que marquen la diferència entre una gastronomia tradicional, preocupada pel bon gust i la tranquil·litat a taula, i la modernitat, en què es valora més la rapidesa que no pas els ingredients.
És indiscutible que els xefs dels més de 10 restaurants dedicats a la cuina marinera que es troben majoritàriament al passeig Marítim són els responsables, en part, de la conservació i comercialització daquests plats típics vilanovins. Però no seria just obviar la gran tasca que han fet els pescadors amb els seus ranxos i la seva feina diària, perquè aquest col·lectiu són una figura cabdal en lentramat socioeconòmic de la capital del Garraf. Més de 300 pescadors agrupats en unes 88 embarcacions salpen dia i nit a la mar per pescar el bo i millor amb lobjectiu de guanyar-se la vida -perfectament lícit- i al mateix temps mantenir i promocionar, amb orgull de poble, la qualitat de loferta gastronòmica vilanovina.
La relació entre Vilanova i la Geltrú i el seu barri de mar ha estat sempre damor i odi. Dividida la vila per la via del tren i la carretera, aquestes dues zones han viscut sovint desquena luna de laltra. El centre o Vilanova antiga, conjuntament amb el barri medieval de la Geltrú (també un món apart), sempre ha estat més burgès i ostentós. Comerços, vivendes construïdes pels indianos que tornaven -alguns- enriquits de Cuba (en negocis, cal dir-ho tot, sovint amorals), palauets i luxosos immobles que acullen entitats culturals i carnavaleres, com ara el Foment Vilanoví, contrasten amb el barri de mar, molt més popular i amb un estil arquitectònic i de vida completament diferent.
Aquesta dualitat entre el centre i el barri de mar encara ara es manté, tot i que amb tots els matisos que es vulguin provocats, potser, per la globalització que també té efectes secundaris a petita escala. Per adonar-se de fins a quin punt són dues zones completament diferents només cal donar un tomb per la llotja de Vilanova, el port i el nou Pòsit del 1921. I és que la llotja, totalment renovada i informatitzada des de lany 1993, és un element econòmic clau que ha transformat i capgirat la vida del barri de mar i, tot i que indirectament dóna centenars de llocs de treball a molts vilanovins (majoristes, cambrers, cuiners, transportistes) continua sent un món completament desconegut i de difícil penetració.
Manuel Ametllé és fill de pescadors i actual secretari de la Confraria de Vilanova i la Geltrú. Explica que el port de Vilanova, amb la llotja com a referent, és un submón. Aquí el temps -explica- es mesura diferent i les preocupacions no tenen res a veure amb la de la resta de vilanovins. Una daquestes preocupacions és la mateixa llotja on se subhasta el peix amb la diferència que és a la baixa. Aquí ens prenen el pèl i estem fins als collons de demanar a les institucions competents que facin alguna cosa al respecte, explica Ciscu Noguerón, 50 anys dedicat en cos i ànima a la pesca i actual responsable de la barca Ciutat de Vilanova.
El cert, però, és que les xifres econòmiques obtingudes pels pescadors vilanovins maregen. Amb una flota de 15 embarcacions darrossegament major, 12 darrossegament menor, 14 embarcacions dencerclament, 16 dalmeja, 12 de cargolers, 6 de palangrers i 13 de trasmallers es van obtenir, lany passat, unes captures duns 4.072 Kgs. de peix i unes vendes a llotja que oscil·len al voltant dels 1.800 milions de pessetes. Segons Ametllé, la informatització i la renovació de la llotja són els responsables daquestes xifres properes a la macroeconomia: Estem parlant dunes xifres astronòmiques, tot i que les queixes dels pescadors tenen sentit, perquè els compren, per exemple, sardines a 200 pessetes i després es venen al mercat a 600, i això no és just, recorda Ametllé.
La llotja de Vilanova acull dues subhastes, a les vuit del matí i a un quart de quatre de la tarda. Al matí se subhasta el peix blau (seitó i sardina) i a la tarda el blanc. La subhasta és electrònica i la compra de la mercaderia es fa mitjançant un polsador automàtic que tenen majoristes, minoristes i restauradors, els únics amb acreditació per adquirir peix. A través de la cinta transportadora, i amb un marcador electrònic on senumera el peix, número de caixes, preu de sortida i nom de la barca, van desfilant cargols punxencs, pops, lluços, maires, molls, gambes, llenguados, sípies i escamarlans, entre daltres. El client, quan veu la mercaderia, pitja el botó i ladquireix a linstant mentre a fora esperen els ajudants que carreguen les caixes als camions i surten disparats cap a restaurants, mercats, peixateries i grans superfícies.
Gràcies a les tones i tones de peix pescat, els pescadors de Vilanova competeixen i rivalitzen diàriament amb Roses i Sant Carles de la Ràpita pel podi, una cursa en què no hi participen ni barcelonins ni tarragonins perquè, a diferència dels ports de la resta de Catalunya que depenen de la Generalitat, les dues capitals de província han de retre comptes amb Madrid. Però dependre duns o altres no ha millorat la situació, perquè segons Noguerón, els mateixos pescadors som els primers depredadors perquè pensem en què menjarem avui i no ens plantegem el demà. Sigui com sigui, Noguerón se sent orgullós de la llotja i del peix pescat, gràcies al qual fa uns ranxos coneguts arreu de la comarca i que lhan convertit en un pescador mediàtic. Sempre em pregunten pel futur de la feina, i si no ho fan és igual perquè ja ho dic jo; el futur de la pesca és negre com el de la tinta de la sípia, diu. Amb tot, Ciscu Noguerón recorda que un dels millors plats de la cuina vilanovina és la sípia a la bruta i que a la llarga shauran de prendre mesures, perquè si algun dia els vilanovins no podem menjar aquest plat exquisit ja sigui pel preu o per la manca de peix... que tremoli lenemic!.
Reportatge publicat al diari AVUI signat pel periodista Bernat Deltell i Milà
PUBLICITAT
PUBLICITAT