Pors, dubtes, inseguretats molt ben narrades

La història, molt actual, lligada a la literatura del jo, que està tan de moda, i amb tocs d’intriga que fan que t’enganxi des de bon començament, gira a l’entorn de l’Helena (també Hel o Lena, segons l’interlocutor), una jove ben formada que aspira a poder fer de traductora a les institucions europees i que es planteja, als 35 anys, si és el moment de ser mare o no.

L’argument a més d’un lector li pot semblar gairebé tòpic, o si més no recurrent i poc original (què no ha estat tractat en literatura?), però precisament la història pren valor, torno a dir que a parer meu, pels recursos literaris que l’autora hi desplega. Uns recursos variats i molt ben imbricats en el text, que en cap moment tens la sensació que siguin gratuïts, pedants o superflus, sinó tot el contrari, que el fan avançar, l’enriqueixen i hi donen el toc d’originalitat que la història en si no tindria.

I quins són aquests recursos que, torno a repetir que a parer meu, el converteixen en un text literari? En destacaré els tres que més me n’han cridat l’atenció, tot i que n’hi podria afegir algun altre com la barreja de llengües (els títols dels dotze capítols en què s’estructura l’obra són en francès, per exemple) o l’ús de recursos tan habituals com les comparacions, les metàfores o les personificacions (aquestes darreres, ho he de confessar, m’han creat alguns dubtes).

En primer lloc l’ús de leitmotivs, aquests motius recurrents o conductors, aparentment insignificants, però que van íntimament lligats als estats d’ànim, a les vivències dels personatges. N’hi sobresurten dos: la pipa o xumet que l’Helena compra quan es pensa que està embarassada (p. 8), que guarda al fons del calaix de la tauleta i que no pensa treure fins que no estigui embarassada (p. 107), i que reapareix magistralment, i no us en diré el perquè, molt cap al final (p. 165); i el rellotge de cucut de l’àvia, que a partir de la pàgina 66, que li arriba empaquetat a Brussel·les, on viu amb el Gus, la seva parella, va adquirint un pes tant o més important que el del xumet.

En segon lloc, l’experimentació pel que fa al narrador, que gosaria qualificar d’agosarada i tot, ja que hi juga, i se’n surt, amb narradors diferents: l’omniscient en tercera persona, el personatge en primera, i amb el molt menys habitual, en segona persona, que fa com de veu de la consciència de la protagonista, a qui es refereix sempre com a Hel.

I en tercer lloc, la presència dosificada del món dels somnis, que podem associar clarament a alguns tocs de realisme màgic que hi apareixen, lligats sobretot al personatge que s’ha destacat a la coberta de la novel·la, la gata Cléo.

Un llistó ben alt, l’inicial de la Maria Mitjans, que esperem que pugui mantenir i augmentar en properes obres, que estic segur que arribaran, perquè “l’escriptura és un torrent que surt de dins, però també un ofici”, com diu clarament als “Agraïments” (p. 173).

Títol: El moment perfecte
Autora: Maria Mitjans Serveto
Editorial: Bromera
Col·lecció: “L’Eclèctica”, 380
Lloc i any d’edició: Alzira, 2025
Nombre de pàg.: 175