Una llarga vida i més

“Bé saps prou que, quan tu et moris, el teu nom no el durà el diari. Ni aquest ni cap. Però algú hauria de fer memòria també de l’esforç, l’audàcia i els riscos dels de la teva condició.” (p. 653)

Aquestes paraules del protagonista de la novel·la El fill del duler, el seu fill, Isidre Marías Benito (Isona, 1955), les va fer ben seves i, amb un esforç d’anys, va escriure les aventures i desventures del seu pare Juan Marías, a qui dedica el llibre juntament amb la seva mare, Rosita Benito de ca l’Esquella, una casa d’Isona, al Pallars Jussà. També el dedica “Als que han de migrar”, perquè el seu pare, protagonista del llibre, va ser un home de classe humil, nascut en un poblet dels Monegres, que amb 10 anys es va haver de posar a treballar en les feines més diverses i mal pagades (pastoret, mosset, vaquerisset, llauradoret..., se l’anomena a l’obra) per a no ser una càrrega per a la família de cinc germans.

Un cop acabat el servei militar, que fa al nord de Navarra, deixa la seva plana polsosa i se’n va cap al nord, primer a la Ribagorça, on treballa en la construcció d’una carretera, i després es lloga de mosso en una casa del Pallars, on coneix una noia, s’enamoren, es casen i tenen tres fills, el segon dels quals és l’Isidre, l’autor d’aquesta biografia novel·lada, que recorre amb detall la vida del Juan, però que alhora és un retrat d’un segle XX convuls i ple de canvis radicals, sobretot en el món de la pagesia, molt ben narrats i imbricats en el text i en la vida del protagonista, un home de camp, treballador a no poder més, fet a ell mateix i un home de principis, el lema del qual és “el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú. I si pots fer un favor a algú, fes-li [sic]” (p. 711 i 715).

L’obra de seguida ens adonem que és molt més que una biografia novel·lada, com tantes n’hi pot haver d’homenatge a algun familiar, ja que Isidre Marías té la voluntat clara de fer literatura, i se’n surt, com es veu en diversos aspectes que voldria destacar.

En primer lloc, en la riquesa i precisió de la llengua, estàndard, però plena de paraules, frases fetes, locucions pallareses (només ens ha sabut greu que no s’hi hagi fet una bona correcció dels pronoms febles: massa li per hi o en i massa li per l’hi, com es pot veure al fragment citat suara).

En segon lloc, en la tria del narrador. Un narrador omniscient, que sovint agafa el punt de vista del protagonista, a qui es dirigeix en segona persona: “Que no, que tu, bordegàs de dotze anys, no ho escateixes en aquests termes encara, és clar que no, però sí que en lluques la idea de manera incipient” (p. 126).

En tercer lloc, en l’opció radical de no fer-hi servir cap nom propi, ni topònims ni antropònims: el fill del duler, per exemple, només sabem que es diu Juan per la dedicatòria, ja que no s’esmenta pel nom en cap moment; els indrets en què es mou el protagonista els deduïm de pistes o descripcions del narrador, com per exemple en aquesta referència clara a l’illa dels Faisans, al riu Bidasoa: “No, aquí hi ha una illa enmig del riu, que sis mesos és nostra i els altres sis del país veí” (p. 294).

En quart lloc, en els recursos literaris, d’allò més variats i entre els quals voldria destacar la riquesa i originalitat de les comparacions i les metàfores, sovint inspirades en el món rural: “Fins ara, ningú t’havia parlat de la guerra aquí. Només era un rerefons  fosc que ningú s’atrevia a expressar, com qui té por de l’ombra que ell mateix projecte al seu darrere i no gosa mirar-la, però, tanmateix, no pot separar-se’n” (p. 416); “Com els nitrats, que diu al diari que ho infiltren tot i arriben a les aigües més pures del subsòl, els diners també ho penetren tot” (p. 657); “Tot i que tu saps que els que te’ls han donat [els galons de caporal] no buscaven intel·ligència, sinó algú que tingui bon ull per a mantenir l’ordre. Al capdavall, només algú que faci d’euga enmig les mules” (p. 257).

En cinquè lloc, en l’ús, sempre relliscós, de les casualitats, clarament poètiques a l’obra, com per exemple la coincidència que el soldat-filòsof, “amb el qual des del principi vas fer confiança” (p. 274), resulti ser el professor del seu fill segon, que estudia Filosofia a Barcelona (p. 628-633) i que podria estar inspirat en el filòsof i professor Emilio Lledó, esmentat als agraïments finals “pel seu mestratge inoblidable i fèrtil” (p. 718). 

En sisè lloc, en l’elaboració dels personatges, tant els principals com els secundaris, que sovint esdevenen històries dins la història. En poden ser bons exemples el rector franquista que tants entrebancs li posa per casar-se i que resulta que té un fill al poble; l’amic fidel que al llarg de l’obra coneixem amb el sobrenom de “l’afligit” i que al final sabem que era homosexual; la tavernera a la qual li maten el fill gran pel fet d’haver deixat embarassada una noia del poble; la família biològica de la dona del fill del duler: la mare mestra que passa l’estiu a la casa familiar amb el fill petit i la filla que ha deixat en adopció “a sa germana que, d’un dia per l’altre, va passar a tenir la filla que no havia pogut dur al món” (p. 530-531); etc., etc., etc.

En setè lloc, en les breus descripcions de paisatges i de natura, plenes de poeticitat: “Avui t’has plantat amb el sac a l’estació fora del poble, a la plana. Encara se’t fa estranya la roba civil que fa dos anys que no et posaves. S’acosta l’hora foscant, uns esquinçalls de núvols, un horitzó malva estirat amb claus a una banda i a l’altra, solitud i calma absoluta després de la marxa fumejant del tren” (p. 307).

I en vuitè lloc, en les breus reflexions, com potser no podia ser d’altra manera tractant-se d’un escriptor filòsof, que solquen l’obra i que la fan més actual, més literària, més universal; reflexions sobre la mort, la religió, les guerres, les fronteres, l’amistat, la identitat, les migracions...

Una novel·la més que recomanable i d’allò més actual, per molt que es desenvolupi al llarg del segle XX i en el món rural.

Títol: El fill del duler
Autor: Isidre Marías Benito
Editorial: Pagès Editors
Col·lecció: “Lo Marraco”, 425
Lloc i any d’edició: Lleida, 2026
Nombre de pàg.: 719

Nota: Una versió abreujada d’aquesta ressenya s’ha publicat a la revista Serra d’Or, núm. 803 (novembre 2026), p. 67.

Pere Martí i Bertran (Professor i escriptor)