Khatia Buniatishvili, aire fresc per a la música clàssica

El cabell curt i arrissat, els llavis vermells com la sang que ressalten la pal•lidesa de la seva pell i un vestit de brillants gris perla que s’arrapa completament al seu cos, Khatia Buniatishvili té una aparença imponent. És una intèrpret de piano clàssic inusual, un alè d’aire fresc en el món de la música clàssica. No té por a experimentar, li agrada presentar els seus treballs de forma original com un concert enmig del bosc. La pianista georgiana és considerada una figura de primer nivell, galardonada amb premis com el Borletti-Buitoni Trust el 2010 i Echo Klassik per la millor debutant el 2012. Amb 27 anys, ha tocat als principals festivals de piano com Verbier i Lucerna i amb les orquestres més prestigioses, com la filharmònica de Sant Petersburg. Té un calendari frenètic de concerts per tot el món que l’ha dut a actuar al 34è festival internacional de Música Pau Casals a El Vendrell. Tot un luxe.

Amb una personalitat molt marcada, Buniatishvili és pura energia i passió. És de l’única manera que algú pot interpretar una peça com ella ho fa, bolcant-se totalment en el so de tal manera que sembla que el món desaparegui i només hi siguin les tecles i ella. Per aconseguir aquesta dedicació, diu, és necessari tenir una bona tècnica, “això és la base, si no ho tens no podràs concentrar-te en el so perquè estaràs pendent de si t’equivoques”. A partir d’aquí, “la tècnica et dóna l’oportunitat de transmetre emocions”. La clau per passar d’una interpretació correcta a una que posi la pell de gallina, és a la mà del pianista, de la força i intenció amb què toqui les tecles.

El talent de la georgiana no passa desapercebut i amb sis anys ja oferia concerts a Tbilisi, la capital de Georgia. L’etiqueta de nena prodigi la va acompanyar durant tota la infància però no la va afectar negativament, al contrari, Buniatishvili afirma que els problemes, que hi van ser, l’han enfortit i no es penedeix de res: “va ser una infància diferent, ni millor ni pitjor que la d’un altre nen”.

Els que tinguin l’oportunitat d’escoltar-la avui al concert, presenciaran tres composicions unides per la gran complexitat que representen per al pianista: la Sonata en Si menor (1854) de Frantz Listz, Gaspard de la Nuit (1908) de Maurice Ravel i Tres moviments per a piano de Petrouchka (1911) d’Igor Stravinsky.

Listz és considerat un dels pianistes més virtuosos de la història i les seves composicions requereixen una gran destresa, la Sonata en Si menor especialment. És una peça que molts estudien durant anys i pocs toquen davant del públic. És, a més, la primera sonata que no està dividida en 3 o 4 moviments sinó que Listz la desenvolupa lligant els moviments de principi a fi com un tot. Buniatishvili explica que és aquesta la gran dificultat de la sonata “tenir el conjunt de la composició en ment i tocar-la com un tot però destacant els temes per separat”.

La segona peça que tocarà la pianista georgiana és ben diferent. El compositor Maurice Ravel, autor del famós Bolero, descriu literatura a través de la música. Els poemes Ondine, Le Gibet i Scarbo que apareixen en el llibre de poesia Gaspard de la nuit d’Aloyise Bertrand van servir d’inspiració a Maurice Ravel per elaborar cadascun dels tres moviments que formen la peça. Khatia Buniatishvili confessa que el primer moviment, Ondine, li agrada especialment. Buniatishvili afirma, però, que la interpretació no s’ha de centrar solament en la descripció del que transmeten els poemes, sinó que com a pianista “has de crear la teva pròpia història i saber-la explicar”.

De la mateixa manera, amb Petrouschka la georgiana no segueix al peu de la lletra les indicacions d’Stravinsky. El compositor rus veia el piano com un instrument de percussió i amb la peça composada a partir de la seu propi ballet Petrouschka (1911) Stravinsky volia potenciar aquest aspecte de l’instrument. Khatia no ho veu així.  La composició, especialment feta per al intèrpret Arthur Rubenstein, és per a la pianista una porta a un món irreal fantàstic al qual s’hi arriba pel color i la força que ofereix harmònicament el piano, utilitzant-lo com si fos una orquestra.

El piano és una part de la seva personalitat, va arribar a ella de forma natural, ho portava a dins. La seva mare i la seva germana Gvansa comparteixen la passió pel piano i de ben segur que aquesta influència ha sigut important. Però tot fa pensar que sense aquesta empenta també hauria acabat atreta pel piano com un imant. En preguntar-li si mai es planteja deixar de ser intèrpret professional no dubta ni un moment: “no ho vull canviar de la mateixa manera que no vull canviar als meus pares, és una part de qui sóc”. Té moltes coses per dir i expressar i, per sort de tots, a través de les tecles parla amb una força que val la pena de presenciar.