Pablo González: "La música és una eina d'unió social, però les reformes educatives l'estan arraconant"

Pablo González (Oviedo, 1975) dirigeix l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) des de l’any 2010. El 4 d’octubre passat va arrencar nova temporada a l’Auditori de Barcelona, que tindrà a Strauss, Mahler i els compositors nòrdics com a protagonistes. Serà el darrer curs de González al capdavant de la principal orquestra catalana. L’OBC tancarà així un cicle de cinc anys en què el jove director asturià ha aconseguit que els músics de l’orquestra “treballin i sonin millor com a equip” i que hagin diversificat la seva activitat, amb concerts massius a l’aire lliure per la Mercè i pel Dia de la Música. González preveu un bon futur per a l’OBC, però reclama canvis en matèria cultural i educativa a l’Estat espanyol per aconseguir que la música simfònica i les arts en general tinguin un paper més rellevant i atreguin a nous públics.

Com es presenta la nova temporada de l’OBC?
Comptarà amb tres eixos temàtics. El primer és un retrat de Richard Strauss, que agermanem amb un darrer any d’apropament a la música de Mahler. Durant aquests cinc anys que he estat director de l’orquestra els espectadors han pogut gaudir de molta música de Mahler, i d’aquesta manera culminem un cicle. Strauss i Mahler van viure braç a braç una època molt emocionant a Europa, a cavall dels segles XIX i XX. El segon eix temàtic és un viatge als països nòrdics, ara que es compleixen 150 anys dels naixements de Carl Nielsen i de Jean Sibelius. També interpretarem sencer el ‘Peer Gynt’ de Grieg, cosa que no és gaire comuna. Finalment, el tercer eix és el Mediterrani. Mostrarem com la cultura mediterrània ha influenciat la música, i aquí comptarem amb un bon grapat de compositors catalans.

Quin balanç fas dels seus cinc anys al capdavant de l’OBC?
Molt positiu. He gaudit molt treballant amb l’OBC, i la millor manera de veure i d’escoltar tot aquest treball realitzat és apropar-se a l’Auditori i escoltar l’orquestra. Crec que cada cop està sonant millor i que l’hem pogut reforçar com a equip. L’orquestra com a conjunt simfònic dóna ara el millor de si mateixa. En aquest aspecte ha evolucionat molt.

Cinc anys són suficients per a consolidar un projecte com aquest?
Crec que no és pas un període curt. Cinc anys donen prou marge de temps perquè el director deixi petjada en l’orquestra i pugui culminar un cicle. Cada cas és diferent i requereix el seu propi marge de temps perquè la sintonia entre músics i directors sigui del tot beneficiosa. A Barcelona, cinc anys ha estat el temps adequat. L’orquestra està preparada ara perquè l’encapçali una altra persona, de fet potser ho necessita i tot, i li anirà bé. I jo a nivell personal també estic gaudint molt, però ara que estem recollint els fruits del treball fet segurament és el millor moment per deixar pas a algú altre.

Quin és el seu llegat al capdavant de l’OBC?
Crec que el meu llegat queda patent en com sona avui l’orquestra. Insisteixo en la qüestió del treball en conjunt de tots els músics, ara l’orquestra és molt més equip que abans, i aquest és un camí que cal continuar. Els músics som persones molt exigents i ens agrada seguir creixent. L’OBC té marge per fer-ho, sens dubte.

Des de fa anys, ja d’abans que arribés vostè a la direcció, s’han sentit veus crítiques amb la qualitat de l’OBC. Vostè creu que l’orquestra arriba als nivells exigibles?
Hem d’estar tots molt orgullosos de la nostra orquestra. Té una qualitat indubtable, i en els darrers temps ha anat guanyant presència fora de Catalunya i de l’Estat espanyol. La resposta que ens hem trobat més enllà de les nostres fronteres ha estat molt positiva.

Amb vostè, l’orquestra s’ha obert a nous escenaris barcelonins, fora de l’Auditori.
Una de les meves prioritats quan vaig arribar a Barcelona va ser diversificar l’activitat dels músics, quelcom que havia de ser positiu tant per a ells com per l’orquestra i, sobretot, per a la societat en la qual s’emmarca. Ens devem al nostre públic i a la nostra comunitat, l’OBC ha d’estar a més llocs que a l’Auditori. Barcelona ofereix qualitats indubtables, pel clima que tenim i pel fet de ser una ciutat cosmopolita i oberta a Europa, per oferir-nos esdeveniments on hi puguem prendre part. Per això hem fet concerts a l’aire lliure com els de la Mercè, o la darrera experiència a la platja de San Sebastià pel Dia Internacional de la Música. Aquesta ha estat una aposta personal per la qual he comptat amb un gran suport de l’Auditori.

També permet captar l’interès de la gent i així intentar ampliar i renovar el públic de l’Auditori. Us preocupa que no s’estigui generant prou públic nou per a la música simfònica, que prengui el relleu a l’actual?
Aquest és un tema que ens preocupa a tots. Cal sortir a fora per donar-nos a conèixer en altres entorns, donar visibilitat a l’orquestra i compartir la nostra realitat amb moltes altres persones que potser, després, s’interessaran en venir a l’Auditori. Cal ser optimistes, però crec que fan falta més coses, especialment més suport institucional al teixit educatiu perquè la música hi tingui una presència més important. La música és una eina d’unió social i de recerca personal, però les últimes reformes educatives estan arraconant tots els beneficis que aporten la música, les arts escèniques o la plàstica. M’agradaria que totes aquestes arts es prenguessin una mica més seriosament. La música, per exemple, està adquirint un paper merament testimonial a l’ensenyament.

Per què creu que s’està deixant de banda?
Manca dinamisme en matèria educativa. En aquest país estem obsessionats amb el currículum, i cada cop que hi ha un canvi de govern a Madrid se li dóna un tomb. Cal un pacte d’estat, en què els polítics s’asseguin durant sis mesos o el temps que sigui necessari a escoltar experts en matèria educativa d’aquí i d’arreu, i que estudiïn altres plans educatius que estiguin tenint més èxit que els del nostre país. I a partir d’aquí, dissenyar el nostre propi pla, consensuat i que ens permeti créixer com a país i com a éssers humans. I per complir aquests objectius, les arts han de jugar-hi un paper molt important.

Voltant pel món com a director de l’OBC i també d’altres orquestres internacionals, deu haver vist experiències educatives més exitoses que la nostra
La sensació és que hi ha altres països europeus on l’art i la cultura en general reben força més suport per part dels seus governs. Com dic, manca una aposta clara en aquest àmbit, però no es pot fer tan sols des de les institucions culturals. També cal en el teixit educatiu. Si no fem aquesta aposta pes de baix de tot, des de la infància, no ens en sortirem.

Ara que deixa l’OBC, quins reptes té per endavant?
Cada cop tinc més compromisos, tant a Espanya com a l’estranger. L’agenda es va omplint, amb dates a Alemanya, Anglaterra, Suïssa, Austràlia... Veig el futur amb molta il•lusió, i també amb la tranquil•litat de saber que les coses van bé. Tinc ganes de canviar d’aires i veure què m’ofereix la vida.