La més habitual és una notícia que, després d’un titular cridaner i preocupant pel consumidor, explica que una determinada cadena de supermercats (n’hi ha per tots els gustos) ha hagut de retirar un producte de les seves prestatgeries perquè no està en condicions per ser consumit.

Però el més sorprenent del cas és que, en la notícia, al marge de la marca i la possible variant del producte, s’indica també la clau d’identificació del lot i, segons com, la seva data de caducitat. Si fa o no fa, com quan reps al mòbil l’oferta amb descompte, també del teu hipermercat, d’un determinat producte acompanyada del corresponent codi per evitar errors d’identificació.

I jo em pregunto dues coses. La primera, com poden saber que aquell producte s’ha malmès, concretament en aquella partida, i notificar-ho als possibles usuaris abans que se superi la data de caducitat. I la segona, com poden tenir la seguretat que els consumidors miraran aquell producte que han comprat si tot just surt a les notificacions de la web als clients donats d’alta.

Però el comentari que faig, entenc que té especial interès pels consumidors. Perquè la reflexió pot dur-nos a la conclusió -a nosaltres i a la justícia- que, en un hipotètic cas d’intoxicació, serem nosaltres i només nosaltres els responsables de no haver buscat o fet cas d’aquella notícia que sortia en una pàgina web d’aquestes que solen anar plenes de “fake news”. Que el venedor ja ho havia fet públic i, per tant, estàvem avisats. Com quan comprem un producte que, des d’un prestatge on ens ofereix un descompte, ens diu que és un producte ja caducat o a punt de fer-ho.

Com sempre, es tracta de passar la responsabilitat al comprador, a aquell comprador que diuen estimar tant però que sovint, es sent sol i desvalgut davant la prestatgeria del seu hipermercat.