Però potser hauríem d’anar als clàssics i seguir els consells de tota la vida. Uns consells que no donen certesa absoluta, però sí que permeten comparar els que tenim al davant i quedar-nos amb el que estigui més madur, sense passar-se.

El primer àmbit és l’olor. Un meló madur deixa anar més olor, naturalment agradable, que el verd. Però convé tenir presents dues coses. La varietat del meló i que la maduració no hagi passat de la ratlla. Els melons de pell fina, el charentais per exemple, alliberen més olor que els nostres de secà, els allargassats de pell verda, amb la pell dura i generalment estovada a la punta per mor del consell generalitzat de prémer-lo que la gent practica, també de forma comparativa, buscant el més madur.

El segon paràmetre, generalment el que acaba decantant la nostra tria, és el pes. O potser hauríem de dir, amb més criteri, la densitat. I aquí, per tant, es tracta novament de comparar tot buscant entre els diferents melons disponibles, del que fa la sensació de més pesant, indici d'un major contingut de sucre, quan en posem un a cada mà.

I finalment, hi ha una tercera pista. La cua del meló. Situada a la base i sense que la gent tingui tendència a manipular-la, torna a aportar informació, ja que, com més seca i, aparentment, a punt de desenganxar-se estigui, indicaria una maduració més avançada.

Com us deia, hi ha molts altres suposats criteris per identificar el meló més madur. Per exemple, el que diu que com més “costelles externes” tingui més bo serà. Però no sembla que tinguin massa raó. Per tant, valdrà més que dediquem els esforços a la conservació en bones condicions. Evitant-li els cops, girant-lo al rebost de tant en tant si li tenim molts dies, ordenant-los segons el punt de maduració. No oblideu que, la nostra tradició jura i perjura que el darrer meló de l‘any s’ha de menjar per Nadal i, per tant, cal conservar-lo el millor possible.