Com cada any des del 2016 que l’escudella i carn d’olla va ser escollit el plat preferit dels catalans, la revista CUINA ha anat repetint l’experiència. Imagino que amb la voluntat de llistar els nostres millors i més valorats plats de cuina tradicional.

El repte és fort. Sobretot quan ho deixes en mans dels votants que tenen els seus preferits i, a més, reben els inputs de l’opinió dels seus respectius preceptors de gustos, aromes i sensacions. D’aquí els episodis més o menys conflictius de les victòries del cebiche l’any 2019 i el biquini ara fa dos anys.

Aquest any, finalment, el dit dels votants ha assenyalat els canelons. Els nostres estimats canelons que, agradi o no, cada cop són menys patrimoni de la cuina catalana i més referència de la cuina universal, de la mà d’una munió de cuiners que veuen en els tubs farcits una forma fàcil i ràpida d’engrandir el seu receptari. De fet, ara, per veure l’abast d’aquesta preferència i veneració dels catalans pel caneló, potser quedaria fer l’inventari de tots els canelons que, com la sardana, es couen, farceixen i mengen a casa nostra.

Però jo voldria aprofitar l’ocasió per demanar als experts i historiadors que em resolguin un dubte. Perquè, mentre a Itàlia mantenen, sembla, tota la diversitat possible de formes de pasta i en dissenyen més des de la modernor, a casa nostra s’ha generat aquesta mena d’Olimp al que només tenen accés els canelons de Nadal, els espaguetis de dia feiner i els macarrons de diumenge. On són els pistons amb què alguns cuiners reinventaren la fideuà? O la “maravilla” que va omplir la nostra infantesa de primers plats de cullera? Per què la lasanya no s’ha catalanitzat tenint en compte que costa menys de preparar que els canelons? Per què els nous dissenys semblen buscar només l’atracció dels menuts fent ninotets i estrelletes?

Estaria bé que algú, de la mateixa manera que va posar el cebiche a la línia de sortida d’una edició, sondegés aquestes incògnites. Per sort, encara queden moltes votacions per fer. Espero.