La primera, la d’un adolescent o un jove obrint una boca enorme per intentar encabir-hi un entrepà de dos o més pisos. La segona, la d’una pizza damunt una plata gran dipositada en una taula al voltant de la qual es reparteixen persones una mica més grans, però sense arribar al que podríem considerar gent adulta.

Naturalment, com que parlo de la televisió, no és la imatge estàtica la que impacta sinó el moviment que es produeix quan l’imaginari director de l’espot publicitari crida “Acció”.

En el primer cas, el jove acosta la boca a l’entrepà que, fruit de la pressió que el menjador fa per poder-lo aplanar i introduir entre les mandíbules deleroses de tancar-se i mastegar, s’aixafa tot expulsant cap a l’exterior l’abundosa salsa que regalima cap als dits del menjador que, fruit de l’entrada d’aliment, esbatana els ulls com si s’estigués ofegant abans que les exigències del guió li facin tancar-los en senyal de plaer.

En el segon, la mà d’algun dels futurs comensals que envolten la pizza, agafa una de les porcions tallades i l’aixeca cap a ell, provocant que el formatge calent que la recobreix més o menys completament, s’estirallongui com un xiclet, intentant mantenir la connexió amb la resta de la preparació que corona la pizza. Una situació que, habitualment, la mà que no aguanta el tall de pizza acabarà trencant tot disposant el penjoll a la part superior d'aquest.

Dues escenes -estem en el món audiovisual- que busquen fer més atractius ambdós preparats entre el jovent o les colles que sopen veient un partit de futbol. I que podem complementar amb la també freqüent d’una colla de joves asseguts i xumant sengles ampolles o llaunes de cervesa que disparen la imatge no gravada del rotet.

Sembla que, en el pas de la imatge gastronòmica estàtica i dibuixada a la dinàmica i filmada, les estampes dels “Caprichos” de Goya han guanyat la partida.