Distanciats de parents més escadussers com la llima i el naronger (“pomelo” pels amics), aquests tres mosqueters són uns dels principals suports de les nostres fruiteres.

Cert que, gràcies al transport, els podem trobar tot l’any a la fruiteria, però convé tenir clar que la temporada entre la tardor i l’estiu és la millor per dedicar-los la nostra atenció.

Les taronges, tenen en el pes i el soroll els millors indicis de qualitat. Sospesar-les i picar-les amb la ma plana poden donar-nos idea de la seva qualitat. Han de sonar plenes i pesar comparativament més. Naturalment, sense macadures a la pell. I ser de color uniforme.

Les mandarines, en ser de mida menor, maduren una mica abans que les taronges apareixent al mercat en plenitud des del mes de setembre i fins al mes de març. Cal vetllar que la pell sigui llisa i tova, estant raonablement arrapada als grills que la composen. Amb l’olor com a símptoma i amb una dolçor que ens indica el grau de maduració. Conservada a una temperatura entre 3 i 7° a la zona menys freda de la nevera, no aconsella una estada massa llarga en aquesta situació per evitar l’evaporació del suc.

La llima, reclama tornar al criteri de la pesantor, símptoma de tenir quantitats de suc interessants. Amb la peculiaritat de poder-se vendre i comprar durant tot l’any. Com els altres, convé que l’aparença sigui sana i sencera. És condició indispensable per conservar-les durant un parell de setmanes a temperatura ambient, termini que es pot allargar a dins de la nevera.

La cosa està doncs força clara. Una aparença sana i atractiva, una pesantor com més gran millor, i una maduresa suficient per a reclamar un consum que no es retardi en el temps. Criteris que poden poc o molt aplicar-se als cítrics no autòctons que abans hem esmentat i que, generalment, no son objecte de consum regular i freqüent.