Gent gran

Residències? Aquestes, no

Residència d'avis. ACN

Residència d'avis. ACN

En escrits anteriors vam parlar de la situació que una persona gran es pot trobar quan la seva vivenda, que durant anys havia estat el seu espai vital, es converteix en un entorn incòmode on la vida es fa difícil. Assistència a domicili? Ajudes per adequar la vivenda? Una residència? I vam parlar de cada una de les alternatives.

Ara voldríem reprendre el tema de les residències. Un fet evident és que l’esperança de vida creix, és cert, però viure no és únicament no estar mort, és poder estar amb suficient confort com perquè l’esperança pugui formar part del present i del futur proper.

La societat s’ha de plantejar la necessitat d’atendre adequadament les persones grans que necessiten ajuda, que no poden viure sense una assistència permanent, que necessiten sentir-se auxiliats. I la resposta ha estat una privatització del que hauria de ser un servei. Les residències, les actuals residències, compleixen aquest paper social d’auxiliar les persones que en altres moments han aportat el seu esforç i el seu temps a la societat, i que ara necessiten que se’ls retorni temps i esforç en forma d’assistència?

La pandèmia de coronavirus continua cedint i en alguns casos ja és un simple record. Però cal no oblidar el que va passar a les residències el 2020. Segons les últimes dades publicadesen les prop de 5.500 residències espanyoles han mort més de 19.000 persones per COVID-19 i símptomes compatibles amb aquesta malaltia, cosa que equival al 69 % del total notificat oficialment pel Ministeri de Sanitat. Hi ha organitzacions que parlen de 30.000, però sigui el que sigui, el problema és el mateix. Algunes decisions polítiques i les desastroses condicions sanitàries van ser una dificultat terminal per a molts residents. Associacions que agrupen familiars i usuaris han decidit mobilitzar-se a diferents ciutats d’Espanya, dir “prou ja!” a aquestes condicions i demanar un nou model assistencial basat en la protecció pública i en l’augment del personal de cures. Si mirem les pancartes que més es repetien, podem veure uns trets molt importants i determinants que sintetitzen aquestes quatre: “A robar, avui, l’anomenen privatitzar”; “Dignitat i respecte”; “Drets humans de la persona gran”. “Sense infermeres no hi ha cura”.

Què plantegen? Sembla evident; anem per ordre. La mercantilització de les cures i les residències; si hi ha més esperança de vida, hi ha més potencial clients, per tant privatització i inversió discreta, controlant i retallant despeses. Aquests darrers anys s’ha pogut veure que el tracte a algunes residències ha estat excel·lent, i això posa encara més en evidència que en moltes altres els interns han estat atesos oblidant que són grans, sí, però que tenen el dret i la necessitat de ser tractats amb respecte. Els drets humans no es perden en fer-se gran, i en moments de feblesa són encara més importants. I per entendre la clau del problema, la darrera pancarta resulta indispensable. Difícilment es pot tenir la possibilitat de donar el tracte respectuós i digne si manca personal de cures i no es disposa del temps indispensable per a atendre’ls. Les condicions assistencials són deficients i les laborals inapropiades. Més personal i més hores? No sortirien els números...  Els serveis públics són per a resoldre problemes que no es poden atendre individualment, no per a fer negoci.

Actualment es parla de co-habitatge per a gent gran o habitatge col·laboratiu com a alternativa a les residències. Ens diuen que és una filosofia de vida beneficiosa tant a nivell emocional com físic, i que és fonamental per fomentar un envelliment actiu alhora que saludable i que pot ser un remei eficaç contra la soledat i l'abandonament que pateixen molts grans.

Ara i aquí no en podem parlar extensament, però sorgeix una pregunta: són una solució a un problema social o una solució per a qui se la pot comprar? Fem números... O millor dit, mirem els números que ens dóna l’advocat d’un dels grups que treballa en l’habitatge col·laboratiu.

“El preu mitjà d'un centre per a 50 usuaris, amb prestacions completes, no arriba als 600 euros per cap. D'altra banda, l'amortització de l'habitatge (aproximadament 90.000 euros/unitat) suposa uns 350 euros mensuals, amb una entrada de 14.000 euros, sempre que s'hagi construït sobre sòl públic. Aquests preus s'adeqüen a vivendes de gamma mitjana de dues habitacions i a uns serveis professionals que, si es gestionessin individualment, podrien suposar 2.000 o 3.000 euros al mes”.

Són una solució a un problema social o una solució per a qui se la pot comprar?

 

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local