ELS PEUS A MAR I EL CAP ALS NÚVOLS

Els mantons que no són de Manila

Un detall de l'exposició de La Sala. Josep Maria Ràfols

Un detall de l'exposició de La Sala. Josep Maria Ràfols

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Pot resultar frustrant, però a les portes del Carnaval s'ha obert una exposició a La Sala que explica que els mantons de Manila en realitat no són de Manila, sinó de la Xina. Erròniament, se'ls va posar aquest nom perquè la capital de Filipines era el punt on feien escala els vaixells que els portaven.

Això i moltes altres coses interessantíssimes sobre el mantó erròniament atribuït a Manila es descobreixen en aquesta mostra de peces antigues que s'ha reunit en el marc del Carnaval.

Originàriament, els mantons eren teles brodades amb dissenys que imitaven les pintures tradicionals xineses, segons la informació que es facilita en els plafons que acompanyen l'exhibició.

Actualment és considerat la característica principal del Carnaval vilanoví. Durant molts anys també s'ha utilitzat com a element de lluïment del poder adquisitiu per part de dones de classe alta. Evidentment, té més valoració si és de seda o de teles luxoses, si és fet a mà o si té més motius ornamentals. Alguns són considerats autèntiques peces d'art.

Amb el temps s'han anat diversificant molt els models i en l'actualitat se'n venen a preus econòmics i assequibles.

Tampoc s'ha portat sempre de la mateixa manera. El 1900 es duia creuat sota la barbeta i amb una flor a la solapa. Vint anys més tard, queia recte sobre les espatlles, agafat a vegades amb una tanca. Llavors es van començar a fabricar mantons estampats amb motius geomètrics i art-déco.

Des de fa molt de temps, els mantons s'han passat de mares a filles, d'una generació a la següent. I així es continua fent.

Història

Hi ha constància que l'any 1852 ja es venien mantons a Vilanova. Aquesta peça de roba es va continuar usant fins que el Carnaval es va suprimir arran de la Guerra Civil.

Quan els anys cinquanta del segle passat es van recuperar les Comparses, hi hagué una allau de demandes de mantons a la vila. Va arribar a haver-hi fins a nou botigues que en venien. Llavors es van posar de moda els negres per anar a la comparsa i els d'altres colors per al Ball de Mantons.

Era força habitual comprar-los a terminis. Irene Díaz Hernández en va adquirir un per aquest sistema, el 1991. Ho explica així en un QR de l'exposició:

-El primer mantó que vaig tenir, com que valia molts diners, el vaig comprar a terminis, a La Campanera. El mantó el tenia ella i jo anava cada setmana i li donava uns diners i ella anava restant. Però no era una factura, era un tros de paper del mateix que tenia per embolicar, amb el segell de La Campanera, i posava tantes pessetes. En porta tantes de pagades i en queden tantes. Quan el vaig acabar de pagar, me'l vaig emportar cap a casa".

Aquest paper, on s'anotaven les aportacions que feia la Irene, es pot veure a l'exposició. El valor de l'adquisició va ser de 75.000 pessetes, una quantitat elevada per aquella època.

A la inauguració, moltes dones hi van acudir amb el seu mantó posat al damunt.

La regidora de Cultura, Mercè Mateo, va explicar que es va casar amb un mantó de Manila convertit en vestit de núvia. La peça, muntada sobre un maniquí, es troba també exposada a La Sala.

Els mostres exhibides pertanyen a diferents èpoques, colors i dissenys. Han estat deixats per famílies vilanovines, alguns pel Museu Romàntic Can Papiol i altres per la botiga L'Arca Barcelona.

El responsable de l'exposició ha estat Pere Arenas i de la documentació se n'han cuidat Carmina Pairet, de L'Arca Barcelona, i Montserrat Massana. La mostra estarà oberta fins al 5 de març.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local