Freedom for Coma-ruga

A Coma-ruga hi ha una cosa que la gent fa anys que intenta explicar: el “Freedom for Coma-ruga” no va néixer perquè quatre veïns es despertessin un matí escoltant himnes patriòtics davant del mar amb una sangria a la mà. No.

Va néixer després de dècades de bassals, promeses eternes i aquella sensació tan mediterrània de: “tranquils, ja ho mirarem”.

Perquè abans del 1946, Sant Vicenç de Calders era municipi propi i Coma-ruga en formava part. Però amb la reorganització municipal del franquisme, Sant Vicenç es va integrar al El Vendrell i, amb ell, també les platges.

I així, entre decrets, despatxos i gent que probablement no havia trepitjat mai un carrer inundat de Coma-ruga, les platges van passar a formar part del gran pack administratiu vendrellenc.

I clar, durant anys tot semblava perfecte.

Sobretot a l’estiu.

Perquè arriba juliol i Coma-ruga es transforma en un anunci turístic: palmeres impecables, concerts, terrasses plenes, fotos oficials mirant l’horitzó i polítics descobrint miraculosament que el passeig marítim existeix.

És espectacular.

Hi ha més moviment institucional en quinze dies d’agost que en alguns hiverns sencers.

Però després arriba octubre, marxen els turistes i el decorat baixa més ràpid que la cobertura quan hi ha tempesta.

I aquí és on apareix el famós “Freedom for Coma-ruga”.

No com una revolució històrica. Més aviat com aquell punt de sarcasme que neix quan el ciutadà ja no sap si riure o construir una arca.

Perquè hi ha carrers que, quan plou, no saps si els ha dissenyat urbanisme o directament el Club Nàutic.

Hi ha gent que ja no consulta la previsió meteorològica.

Consulta directament si caldrà armilla salvavides per anar al supermercat.

Mentrestant, passen els anys i els veïns continuen escoltant aquell catàleg de grans èxits institucionals: “està sobre la taula”, “s’hi donarà resposta”, “s’està valorant tècnicament”, “entra dins del full de ruta” o el llegendari “és una prioritat, però cal temps”.

Traducció simultània al dialecte ciutadà: “si tot va bé, abans que el següent aiguat ens torni a fer submarinisme urbà.”

I clar, arriba un moment que el sarcasme surt pràcticament gratis.

Perquè quan un fanal porta més temps apagat que encès, el ciutadà acaba orientant-se millor amb la lluna que amb l’enllumenat públic.

L’any 2016, l’Associació de Residents i Propietaris de Coma-ruga va impulsar estudis per recuperar l’antic municipi de Sant Vicenç de Calders després d’anys denunciant abandonament, inundacions i manca d’inversions.

I la idea va córrer ràpid.

No perquè la gent estigués preparant fronteres ni passaports amb una palmera estampada.

Sinó perquè molts ciutadans van pensar: “Escolta… igual el problema no som nosaltres.”

La hipotètica República Independent de Coma-ruga seria meravellosa.

La bandera podria portar una palmera doblegada pel vent, un bassal etern i una excavadora decorativa en estat de contemplació des del 2008.

L’himne oficial sonaria entre una alarma de temporal i una promesa electoral repetida per tercera legislatura consecutiva.

I el lema nacional probablement seria: “Ja està previst.”

Però darrere tota la broma hi ha la part menys divertida.

Perquè la gent de Coma-ruga no demana luxes. No demana gratacels ni ports espacials.

Demana coses radicalíssimes: que els carrers aguantin quan plou, que el manteniment existeixi també al febrer, i que les solucions arribin abans que la següent foto institucional d’estiu.

Perquè al final, el “Freedom for Coma-ruga” no parla només d’independència.

Parla d’una gent cansada de sentir-se la postal preciosa del municipi… però també el seu oblit preferit la resta de l’any.