Esperant que surtin titelles de darrere l’horitzó

En aquest poble, els naufragis desemboquen a baix a mar. Clar que hi va tothom a la platja. Hi baixen famílies amb cotxets i criatures al coll, para-sols en mans de persones grans i tovalloles enrotllades sota aixelles de totes les edats. Però n'hi ha que hi van a cercar altres coses.

El camí que hi du és un vell viarany ample, que no ha substituït un riu ni un torrent dels que viuen de riuades, sinó que l'ha llaurat la trepitjada insistent de generacions que l'han transitat sense cuita ni fre, escombrant pedregars primer i més tard fàbriques i camins de ferro travessats, per acabar en un antic sorral, al peu del poble. Ara el cobreixen lloses i l'acompanyen plataners altius, indiferents. La rierada de gent que abans baixava entre les herbes seques i pedres gastades avui ho fa enmig de taules de bar i estores de top manta. Per allà circulen ànimes de tots colors, de qualsevol procedència, algunes ferides i no acompanyades, endutes rambla avall per tempestes que les porten a desaiguar somnis malmesos entre pols de palmera a les sorres i les roques.

N'hi ha pocs que hi baixin sols. Aquests són els que fugen de les platges atapeïdes com el metro de 7 a 9 i escruten l'horitzó buscant aquarel·les de paleta de pintor i núvols que formen dibuixos diferents sense parar. Són recercadors no resignats que reclamen espais bells i discrets entre roques tranquil·les i arenes buides de soroll. Caminen lentament, busquen, si no una veu, un caragol de platja que els parli a cau d'orella, ni que sigui en llenguatge de petxina. Són escoltadors impenitents, callats resignats. Els pocs que els miren els veuen com humans a la deriva, troncs vençuts que arrossega el pendent, igual que les torrentades que enfonsaven i tornaven a enfonsar el torrent que partia la ciutat entre la part vella i la que no ho és tant, que han portat espant i s'han endut cavalls i carros, cotxes i fins i tot un home arrabassat a la plaça Llarga i salvat a prop de l'estació del tren.

No és difícil endevinar-los, a vegades asseguts a les roques, a voltes damunt la sorra, amb els globus oculars fixos en el llac immens i salat que el Llevant excita i el Llebeig encalma. Ells no esguarden cap punt concret ni busquen una vela o el retorn d'una barca de llum amb la barcarola lligada, com un gos de pagès darrere el carro. La imaginació els vola més avall, lluny, a la ratlla que hi ha al capdavall, pensant que tot tindrà un final com l'aigua a l'horitzó.

N'hi ha que cerquen repòs, altres que posen suau la mirada perquè la gronxi l'onada tova que, com una ampolla amb un paper escrit a la panxa, dugui missatges i crits. Sense dir ni una paraula, clamen el rosegó d'amor que la terra fa temps que els nega, estafadora.

Els vigiladors de blaus i núvols sovint es treuen les sabates i s'apropen a la primera línia del gran bassal, amarant els peus amb salabror i grans d'arena que els recorden berenars d'infància, amb un entrepà de sardines de llauna que acabava més farcit de sorra que de peix en conserva. S'aboquen a l'aigua plena de llàgrimes vives per fondre-s'hi. El repertori d'aquests personatges és ampli i variat.

Una colla d'estimadors de mar i núvols

Té una pedra predilecta, el Carbo, per seure a la Punta Mabrera, una mica més enllà de les restes d'un niu de metralladores, fet de formigó, que va deixar aquella guerra. El seu lloc és en aquest turonet, després de Sant Cristòfol. A vegades baixa de la roca, a sentir el soroll que fan els peus en trepitjar còdols coberts per dos dits de mar.

La noia de la caputxa, en canvi, caminant infatigable, té el seu racó llunyà allà on acaba el moll més llarg, el punt més endins a on han aconseguit arribar les pedres encarregades de tancar el port. Tarda un munt a arribar-hi. Ha de fer el moll de Llevant, caminant dalt la muralla, després el gir de 90 graus que obliga el camí de pedra i, en acabat, trencar a l'esquerra, més endins, on només hi ha una passarel·la de pedres grans, prolongació afegida perquè el temporal no ompli de sorres el gran toll tancat al moll. Al final seu al peu del fanal que assenyala una de les puntes d'entrada al clos de les barques. Ella sola, l'esquena enganxada al petit far, sentint-se més propera a qualsevol espècie aquàtica que a la que en diuen humana.

En canvi, va tardar molt l'Àlvar a decidir quin era el racó que més li agradava per a seure i mirar al sud, durant hores sense parar. Volia triar la punta del moll petit, el dels pescadors, però un dia va anar-hi tard i va trobar una porta que li impedia l'accés. Va maleir la reixa i totes les reixes del món. Més tard, caminant d'esma, va conèixer un lloc que no esperava. Semblava massa turístic, però es va deixar endur per l'atracció d'unes banyes enganxades a un cos de vaca, feta de bronze. No li acabava d'agradar l'escultura de la Pasífae, perquè sovint s'omplia de gent. Per això va triar, no l'espigó, sinó el peu del passeig de Ribes Roges, sota la paret amb barana de pedra, damunt un roc amb vistes sobre un perfil de la banya de l'animal desafiant els cops d'onada.

El vell de poques dents no és avorrit. Sap allò que espera. M'ho va dir un dia, rient i obrint una boca immensa on té tres dents, solitàries com bitlles dretes després d'una tirada de bolera sense fortuna. El desdentat va anar provant bancs de pedra del passeig, que no li acabaven de fer el pes, fins que es va plantar a la punta del petit espigó de Sant Gervasi, davant del Xalet del Nin. Des d'allà no es cansa d'inspeccionar la ratlla de l'horitzó, esperant que en surtin un parell o tres de titelles buscant el diable o algun amic perdut. Com passava cada any, fa temps, per la fira, al teatre de guinyols del Didó instal·lat a la plaça de les Cols. Hi sortia Doña Quiteria, una titella que tenia un pou, que no servia per treure-hi aigua sinó per llançar-hi el dimoni després que un altre putxinel·li l'estovés a cops de pal. Llavors tota la canalla cridava:

"Com més dolent, més lleig;
com més lleig més dimoni
i els dimonis a l'infern".

Així, com si hagués perdut la xaveta, el vell desdentat declama més que canta, dins del cap, mentre contempla i confon la línia del confí amb la boca de l'escenari d'un teatre ambulant que el seu cor guarda com el millor tresor de la infantesa remota.

Curiosament, la pau de què gaudeix el dispers batalló eremític entra en crisi un dia de primavera. Tot comença quan la noia de la caputxa, caminant per la prolongació del moll, frena en sec quan està a punt d'arribar. Ha vist una au, tota negra, senyorejant en el seu punt d'observació que penetra la mar. Té el coll alt, tibat com un ceptre. La mirada errant de l'animal s'ha clavat en la noia que s'apropa i totes les plomes fosques s'han posat en estat d'alerta. Ella veu de lluny els ullets blaus, el bec gris i el cos negre ple de taques marrons. Llesta que és, endevina que el corb marí és un mascle que vetlla la seva parella, impossible de veure, oculta entre les pedres, covant els ous. Uns segons d'aturada i ben aviat recula, a poc a poc, per no espantar la bèstia.

Al vespre recorre, un a un, els llocs dels diferents guaitadors, deixant-hi a cada un paperet amb una petició.

Així que comença l'endemà, el vell arriba tranquil a seure per observar l'albada. Ben engiponat contra el fred matiner, assaboreix cada instant del cel rosat que empeny la nit i prepara l'arribada del sol. Enlluernat, quan surt l'astre llampant, s'hi posa bé remenant el paner sobre el seient i, sense voler, amb la mà fa caure una petita pedra que era on no havia de ser. Molest pel que sembla una intromissió, tempteja amb la palma plana que aviat toca el bocí de paper que embolicava el petit roc. L'agafa amb precaució, com si pogués fugir. Un minut després, la llum del sol li permet llegir el full: "Ocupada la meva plaça per ocell covant, demano que tothom es corri un lloc. Vostè al lloc del Carbo i així movent-se cadascú. Tan sols un mes, fins que arribin els pollets".

La matinada següent, quan la Caputxa s'apropa al punt de l'avi, força abans que ell hi arribi, sobre la mateixa banqueta troba el mateix paper que hi va deixar el dia abans, ara escrit per l'altre costat amb poques lletres però molt grans: "Ni parlar-ne".

La resposta a Punta Mabrera, al costat del búnquer, resulta més amable però no menys contundent: "La petició em sembla del tot inoportuna. Recomano a Caputxa que busqui un lloc nou i no destorbi ningú".

Ella ja no espera res de bo quan s'atansa a l'esplanada davant la Pasífae. Però allà no hi ha cap resposta i no es veu ni un paper. Interpreta, contenta, que és un sí a la seva petició, que l'Àlvar ha escoltat el seu prec i li ha cedit el lloc. Desplega la petita estora damunt la qual tracta de suavitzar la rigorositat del seient de pedra.
Quan, mitja hora després, arriba l'Àlvar, el tranquil xicot no trenca la regla de la comunicació silenciosa entre els tafaners de la mar. Però amb l'esquena una mica menys alçada de com la porta sempre, que falsament li ha donat fama de geperut, s'asseu a la pedra del davant, ignorant l'ocupant i fent-li palès qui mana allà.

La reacció de la Caputxa no és apartar-lo d'una empenta, pacifista que és, malgrat les ganes que en té. Només considera si val la pena trencar el silenci autoimposat per recordar-li que només ha fet, de manera cortesa, una petició de cessió temporal de l'emplaçament, jugant amb l'avantatge que li dona el fet que fa molt més temps que es va tornar contempladora marinera. Això, que fins i tot ho sap la gent del pòsit i els bars del passeig (pregunta a qualsevol pescador, si no t'ho creus), li dona una veterania que reclama reconeixement.

Prova de moure's, tapant-li part de la vista. Però ell, res. Insinua d'enllepolir-lo, enviant-li una mirada de Romy Schneider fent de Sissí tímida. I la resposta del silenci indiferent del veí la fa sentir encara més airada. Potser negociant... (pensa). Escriu "15 dies cadascú". L'altre, que ho llegeix sense ni tocar el paper, mou el cap dues vegades, a banda i banda, amb una cadència solemne que sembla el vol de la Lluca del campanar. Diu que no, dedueix ella, s'enfada i se'n va.

Cinc minuts després torna a ser allà, plantada davant el xicot amb les mans ocultes darrere l'esquena. Treu la dreta i li posa al davant amb un paperet que diu: "10 €". El cap del noi es torna a gronxar com la campana. Ara és l'esquerra la que apropa una proposta: "Una passejada per la Rambla". Aquesta vegada el no és més suau. El següent paper diu: "Una convidada al cinema". Ell se la queda examinant i, amb els ulls encongits, li fa que s'hi està aproximant. Ella treu l'últim paper: "Un petó de galta". Mentre s'enrojola, al noi se li escapa un petit somriure, alça un índex i assenyala els llavis. Ella s'arranca amb empenta i li planta una besada més dolça que potent. El noiet s'alça i se'n va, mig victoriós, mig derrotat, sense gosar ni mirar enrere el lloc que abandona amb la cara feta un tomàquet.

La colla d'escrutadors de l'horitzó és com un grup de Whatsapp però a l'antiga. En comptes d'enviar-se un correu, quan algú vol dir res a un altre, va al seu lloc, intentant que sigui quan l'altre no hi és, i li deixa un parer sota un roc menut o embolicat en una pedra. L'altre li respon, si en té ganes, desplaçant-se al seu indret a hores intempestives per no trobar-se cara a cara.

La noia que sempre porta una dessuadora amb caputxa se sent preocupada perquè no sap on ha anat a parar l'Àlvar, després que li cedís el lloc a canvi d'una besada. Per tractar de localitzar-lo, a la nit fa una passada pels llocs que ocupa cada confrare i els deixa un paper interessant-se per si algú en sap res. Les respostes que rebrà, dies després, són estranyes. Un li diu que el va veure begut i saltant pel carrer, ell, el tímid encongit sota una gepa fictícia. El Carbo respon que no en té notícies i el sense dents de davant del xalet del Nin assegura que està massa ocupat, esperant que surtin els titelles, per interessar-se pel més callat dels silenciosos.

A Punta Mabrera, l'ocupant del lloc ha decidit buidar el búnquer de tota la porqueria que els passants hi aboquen dins. Tarda una setmana a fer-lo net i carretejar la brossa als contenidors corresponents.

El primer dia que descansa, troba un avís dient que hi ha una incorporació nova, una guiri que no se sap com es diu, però que rau en un dels bancs moderns, que més aviat sembla un sofà, que van posar a Ribes Roges. El que cau a mig camí entre la vaca i la vella torre d'una guerra carlina. "Vaja un lloc xungo per posar-se. Jo no el voldria ni regalat", pensa la Caputxa. "Aquesta no dura ni una setmana", fa l'avi. El Carbo no pensa res, però s'hi apropa fent-se el desmenjat i esclata d'amor a la primera ullada. Li fa un paper, molt més llarg del que fins ara era habitual -en anglès per si de cas-, explicant-li el desplegament dels silenciosos atalaiadors de l'horitzó de baix a mar. La noia, encantada de trobar un grup de ximplets com ella, entén de seguida de què va la cosa, i demana que la porti a fer una ronda per conèixer els habitants dels altres punts d'observació.

La passejada se li fa estranya, perquè ella és molt enraonadora i no s'acostuma a tant de silenci. Pregunta al de Punta Mabrera si es pot fer una excepció, deixant-se estar de cal·ligrafia i reprenent l'ancestral mètode de parlar amb la boca. Ell exposa uns quants dubtes però acaba cedint.
Quan arriben davant el xalet, el sense dents s'escandalitza de la ruptura del mutisme i els rebutja amb enorme gesticulació. El Carbo li dona un paper dient que el fals geperut para a prop de Sant Gervasi, dalt d'una roca. Ell els fa fora amb una lleugera empenta, sense dir res.
Aquella nit el Carbo i l'Abby, que és com es diu l'escocesa, en comptes de mirar al mar, es miren als ulls i acaben fent hores d'amor, dins el búnquer acabat de netejar, amb una cortina a l'entrada i un cartell d'hotel penjat on diu: "Do not disturb".

La Caputxa, que al matí s'hi apropa, es disgusta en veure el rètol. Torna enrere, descarta anar a visitar l'avi i arriba a l'Adarró, s'apropa a l'Àlvar i sense aturar-se el besa, molt més fort que l'altre dia.

Encara no acabada la tarda, la Caputxa entra a casa els pares, estirant la mà de l'Àlvar, crida un "Hola" sonor i es fica a la cambra amb el xicot. Mouen l'armari fins a travar l'entrada i es llencen al tou del llit, d'on tardaran dos dies a sortir. Ho faran l'un sense la gepa acomplexada, l'altra sense caputxa ni cap estora per seure damunt les pedres. Es posen a fer autoestop i abans del vespre ja estan a punt d'arribar a França.
L'Abby i el Carbo s'han desplaçat a l'aeroport a comprar un bitllet. Volen anar al destí més remot que els permeti el poc calé que tenen.

Sense col·legues a la vora, el vell sent tot el pes de l'abandonament i es veu més desvalgut que mai. Es troba a punt de plorar les desaparicions i el fet que s'ha desfet una cosa que ningú sap si realment existia. Agafa el barret i decideix anar-se'n dalt del Pic de l'Àliga. "Potser una mica més amunt...", pensa, convençut que des d'allà segur que acaba veient els putxinel·lis sortint de darrere l'horitzó.

Sembla que a la platja s'han acabat els nostàlgics admiradors d'ones i albades, però algunes veus diuen que a la Punta Mabrera el búnquer torna a ser ple de brossa i que algú el buida de nou. A l'acabament del moll, els ocells negres i les cries se n'han anat, ningú sap a on. Davant de la vaca hi para altra gent i a l'Adarró passa el mateix. Tots els nou vinguts estan ara emmirallats en la mar on l'astre sol cau, pesat, com una moneda dins la guardiola. La foscor d'avui s'assemblarà a la d'ahir, no com la claror de demà que serà diferent de qualsevol altra.