Com anar cap a una parentalitat positiva

La parentalitat positiva és “el comportament dels pares i les mares que s’estableix en l’interès superior de l’infant i que vetlla per la seva cura i pel desenvolupament de les seves capacitats, evitant la violència i donant-li reconeixement i orientant-lo d’acord amb uns límits establerts que permetin el seu creixement com a persona”, és la novena recomanació aprovada pel Consell d’Europa.

La Generalitat va més lluny i parla de la criança positiva, és clau “enfortir les competències parentals, enteses com les capacitats que permeten a mares, pares o altres figures parentals afrontar la tasca de cura i educació dels infants amb flexibilitat i resiliència, a fi de cobrir-ne les necessitats físiques, emocionals i socials, i saber beneficiar-se de totes les oportunitats i del suport social del seu entorn”.

Els educadors i educadores socials sabem que la parentalitat positiva se centra a fomentar el desenvolupament saludable i positiu dels nostres fills i filles, a través de la creació d'un entorn segur, on ha de prevaler l'afecte, l'empatia i el respecte mutu.

Veiem doncs que cal, hem de partir d’una vinculació emocional, creant un entorn segur i afectuós on els infants se sentin estimats i valorats.

Defensar el respecte i empatia, tractant els infants amb respecte, escoltant-los i validant les seves emocions i necessitats.

Amb una comunicació oberta i efectiva que fomenti el diàleg clar i que promogui l’escolta activa.

Aplicant una disciplina positiva, evitant els càstigs físics o psicològics i creant estratègies d’aprenentatge per establir límits clars, coherents, que ajudin a la reflexió i l’aprenentatge, tenint en compte l’edat de l’infant.

Donar una atenció especial a les fortaleses, reconeixent i reforçant les habilitats, mantenint una postura positiva.

Cal acompanyar-los treballant la seva independència, reforçant la presa de decisions, aprenent dels errors, amb l’objectiu de promoure la seva autonomia.

Cal treballar els comportaments, esdevenint un exemple, amb respecte, responsabilitat i afecte, no podem menysprear el poder de la imitació.

Dotant a l’infant d’un entorn estimulant i segur, un entorn físic i emocional que respongui a la seva curiositat i el joc.

Cal atendre les necessitats individuals, cada infant és únic i cal adaptar-se a les seves característiques, als seus ritmes i a la seva personalitat.

S’ha de fomentar la participació dels infants, la promoció de la pertinença i la responsabilitat dins la família, orientar-los vers la col·laboració i la cooperació.

De la parentalitat positiva dependrà la seva capacitat per estimar, acollir, tenir cura, protegint i afavorint el seu desenvolupament cerebral, emocional, cognitiu i interpersonal. Ara bé, aquesta parentalitat no pot defugir de límits, dels petits conflictes i les frustracions. Dels seus reptes, de la importància de crear entorns de socialització, de relacions significatives. Una parentalitat que no pot negar l’existència de tot allò que és negatiu en el sentit de difícil, conflictiu, dolorós.

A Catalunya la Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, en els articles 12 i 78 recull el deure dels poders públics de donar l’assistència necessària a les famílies per assumir plenament les responsabilitats parentals i prevenir situacions de desprotecció infantil.

És una llei que promou que el benestar dels infants i adolescents està relacionat amb el de les seves famílies.

Cal, doncs, avaluar i intervenir sobre les famílies en risc social oferint programes de suport per millorar i establir les pautes de criança i la millora de les competències en pares i mares, en condicions adverses i amb manca d’habilitats.

Aquestes habilitats es poden resumir en habilitats educatives, afecte en les relacions, supervisions dels fills, que estimulin els aprenentatges i que s’adaptin a les característiques de cada infant.

Habilitats d’agència parental, amb una capacitat per arribar a acords amb la parella i una percepció ajustada del rol parental.

Unes habilitats d’autonomia personal i de recerca de suport social, de cerca del suport per fer font als problemes personals i a la criança en les xarxes formals o informals.

Unes habilitats per a la vida quotidiana, havent après el control d’impulsos, l’assertivitat, unes habilitats socials. Amb habilitats per l’organització domèstica i una bona administració de l’economia familiar, ordre i higiene del domicili, vetllar per la pròpia salut i la dels fills.

La Dra. Maria Àngels Balsells, catedràtica de Pedagogia, a la facultat d’Educació, Treball Social i Psicologia de la UdL, defensa que “la criança o P+  és la funció o comportament dels pares i mares en interès superior de l’infant que vetlla per la seva cura i pel desenvolupament de les seves capacitats, evitant la Violència i donant-li reconeixement i orientació d’acord amb uns límits establerts que permetin el seu creixement. Des d’una visió ecològica: es contemplen les necessitats de l’infant i adolescent, les habilitats parentals i les de suport. A més de la visió i l’aplicació interprofessional i transversal dels diferents serveis públics i privat o del 3r sector".

Donem-nos temps, doncs, per fer una reflexió, gràcies per la teva pregunta Maria del Carme, que has fet arribar al correu electrònic.

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)