El 17 de maig no es pot quedar en una bandera penjada

Ha passat un altre 17 de maig i, com cada any, veig com es repeteix el mateix guió: la bandera irisada penjada a l’ajuntament, una publicació a les xarxes dient que “el municipi està compromès amb la diversitat” i potser, si hi ha sort, algun acte simbòlic que no incomodi massa ningú.

I mentrestant, el que patim cada dia les persones LGTBIQA+ queda en un segon pla, com si amb aquests gestos de cara a la galeria ja n’hi hagués prou. Però no, no n’hi ha prou.

Les dades que s’han publicat aquesta setmana són esfereïdores: el 2023 es van registrar 365 víctimes de delictes per LGTBI-fòbia a Catalunya. Una per dia. I això només són les denúncies. Sabem perfectament que hi ha moltíssims casos que no arriben mai a les comissaries ni als jutjats.

A la nostra comarca, aquest problema continua sent invisible. No tenim referents, ni espais segurs, ni protocols clars als serveis públics. No hi ha formació obligatòria per al personal sanitari o educatiu, ni acompanyament psicològic adaptat. I quan alguna persona denuncia una agressió verbal o una actitud discriminatòria, sovint es troba amb incredulitat, amb silencis incòmodes o amb una mena de “ja t’aguantaràs”.

Per això fa tanta ràbia veure com administracions i càrrecs públics utilitzen aquestes dates per fer-se la foto i marcar la casella del dia. Això té un nom: pinkwashing. És agafar els símbols del col·lectiu i fer-los servir com a decorat, sense cap compromís real. I no és només una pràctica buida, sinó que contribueix a la frustració i el cansament de moltes persones que estem lluitant perquè les coses canviïn de debò.

Jo mateix he viscut com, quan vaig al metge, se’m qüestionen aspectes de la meva vida afectiva i sexual que a una persona heterosexual mai li posarien sobre la taula. I com això, mil exemples més: comentaris fora de lloc, bromes suposadament innocents, o directament agressions. Algunes subtils. D’altres, no tant.

El que demanem no és cap luxe: volem viure tranquils i sense haver d’amagar-nos. Volem serveis públics que ens entenguin, que ens respectin, que ens defensin. I això no s’aconsegueix amb una bandera al balcó dos dies a l’any.

Per començar a fer-ho bé, cal voluntat política, recursos, formació i una actitud clara: tolerància zero amb qualsevol forma de discriminació. I això val tant per a les institucions com per als mitjans locals, que també tenen la responsabilitat d’explicar el que passa al territori. No només quan toca, sinó tot l’any.

Un altre 17 de maig, no en tingueu prou amb penjar la bandera. Pregunteu-vos què esteu fent —de debò— perquè les persones LGTBIQA+ visquem en igualtat de condicions. I si la resposta és “res”, encara sou a temps de començar.

Abel Martos Rozas
Activista en defensa dels drets LGTBIQA+