El Pòsit de Pescadors, Simone Weil i 100 anys d’història d’un edifici i de Vilanova

L'emblemàtic edifici del Pòsit (nou) de pescadors. Nou perquè va substituir el local antic del gremi de pescadors, (avui Centre Cívic de Mar), que a la seva vegada va ser hereu del antic Gremi de marejants. Amb la desfeta de l’organització gremial l’any 1864 i la promulgació de la lliure associació de treballadors de la mar, es constituïren diferents organitzacions a la vila. A Vilanova, a principis del s.XX consten tres associacions vinculades al mon de la mar: el gremi de Mariners, la Cooperativa de Pescadors i la Societat Coral “els Pescadors”.

Aquest nou edifici l'impulsà el Pòsit de Pescadors, l'entitat creada al 1921 i que va néixer de la fusió de les tres entitats citades anteriorment. La Germandat o el Gremi, una espècie de societat de socors mutu, ja que els pescadors a falta de cap sistema d’assegurances es van haver d’organitzar per si sols; la Cooperativa de Consum, inspirada en els principis de Rochdale a Anglaterra, i que va tenir un gran impacte a Vilanova amb la creació de les cooperatives de la Vila i la Unió Vilanovesa; i la Societat Coral Els Pescadors.

Com descriuen molts bé els professors i investigadors Joan Lluis Alegret i Alfons Garrido en el seu estudi “Passat, present i futur de les Confraries de Pescadors: una mirada des de l’Economia social i solidaria”, llibre que va presentar fa un parell d’any precisament aquí al Posit, l’experiència dels Pòsits al litoral català va ser de gran rellevància, política, social i econòmica.

Les primeres bases per a la formació del Pòsit les posà Alfredo Saralegui, recollint les propostes de Gumersindo de Azcarate, amb una primera creació del “Instituto de Reformas Sociales”, l’any 1903, i desprès impulsant una cooperativa obrera a Benidorm al 1910, i creant a Vizcaya al 1913 una federació de pescadors anomenada “Asociación Protectora del Pescador”. Al 1915 va presentar el seu projecte de Pòsits de Pescadors, que va ser aprovat, i que Saralegui definia com “societat que persegueix el benestar i il·lustració dels pescadors, amb exclusió de qualsevol altra finalitat”.

Els principis d’aquestes entitats son els principis cooperatius, i en línies generals són les normes de les cooperatives i constitueixen la base filosòfica del moviment cooperatiu. S’anomenen així ja que són els derivats de les normes que es van posar ells mateixos, els Pioners de Rochdale, per a formar la primera cooperativa. Aquests van establir la lliure adhesió i retirament de la cooperativa, la devolució dels excedents, l’interès limitat sobre el capital i l’educació contínua.

Els primers presidents del Pòsit fins al 1939 foren Miquel Mas (Miquel de la Viuda), Enric Garriga (Rebelde), Lluis Junyent (de la Burra), Alvar Miquel (Bord), Lluis Recasens (Lluiset), Pere batlle (Regueres), Jaume Mateu (lleter), Josep Subirats (Subi) i Artur Altea (Massita). No estan en ordre cronològic ja que no hi ha dades clares al respecte).

El Pòsit va ser un clar exemple d’organització obrera, comunitària i cooperativista. Oferia als seus participants socors mutu en cas d’infermetat, accident laboral que impedís la pràctica de l’ofici i va crear cooperatives. Va crear espais per a la trobada dels pescadors i va tenir especial preocupació per la cultura. A iniciativa de l’Antoni Garriga, Lluis Recasens i Josep Samarra, entre d’altres, va crear una secció cultural i va fundar una biblioteca circulant per a contribuir a aixecar el nivell cultural del Barri de Mar, que en aquells temps patia moltes mancances. Al local a més de festes i balls, s’hi celebraven conferencies i assemblees, i en el seu escenari mostres reeixides de teatre amateur.

Va ser precisament aquesta experiència comunitària i cooperativista la que va atraure a Vilanova a la filosofa Simone Weil, que a l’any 1933 (molt abans de la seva presencia a la guerra civil a les files de la columna Durruti) aprofitant un viatge amb la seva família i el seu amic Aimé Patri a Barcelona, els dos es van apropar a Vilanova, per com diuen la seva més important biògrafa, Simone Pétrement, o estudiosos de la seva vida i obra com Josep Oton o Xavier Artigas, conèixer aquesta experiència sociopolítica, comunitària i obrera del Pòsit vilanoví. Weil va estar-se  a Vilanova, a l’Hostal Marina (desafortunadament desaparegut al darrer any) i d’allà va poder contactar en persona amb el projecte i les persones més implicades del Pòsit, i constatar la seva rellevància com a exemple de l’autoorganització obrera.

Diuen els seus estudiosos, que Simone Weil es va quedar gratament sorpresa al trobar un pescador llegint el segon “Faust” de Goethe i que li va regalar “Les confessions” de Rousseau que havia comprat a Barcelona.

Seguint l’estela cultural, la junta del Pòsit, sota la presidència d’Enric Garriga, afrontà un dels seus reptes més importants, la creació d’una escola pels fills dels pescadors, i així evitar que aquests s’haguessin de desplaçar a dalt de la vila. La creació de l’Escola del Pòsit va ser tot un esdeveniment, un cop d’audàcia que va tenir un gran ressò a tota la vila, ja que fins llavors, cap entitat s’havia atrevit a portar a terme una realització d’aquesta categoria. Com que el Pòsit ja s’havia traslladat a l’edifici nou, l’escola de mar s’ubicà al Pòsit Vell. Això si, a l’escola, al estar en l’època de Primo de Ribera, era obligatori parlar en castellà, una llengua en aquells moments molt més estranya a la vila, ja que encara no havia tingut lloc l’allau immigratori i el català era la llengua de parla més comuna i estesa.

El Pòsit també portà a terme accions de caràcter econòmic, com la instal·lació d’un punt de venda de peix al mercat central de Barcelona, o la compra de dos camions per a portar el peix a la capital, i inicià el procés de motorització amb primeres experiències com les de Joan Garriga (el Pirelli) que l’any 1922 va muntar un petit motor a la seva barca anomenada “el progrés”.

Quan el Pòsit estava en ple desenvolupament es produí un fet social que tingué un gran ressò a la ciutat i també a altres indrets de Catalunya. A iniciativa d’Alfredo Saralegui, director del Institut Social de la Marina, es celebra a Vilanova l’any 1926  el primer homenatge a la vellesa del pescador, organitzat pel Pòsit i amb la col.laboració de la “Caja de Pensiones”. Hi assistiren les autoritats locals, el mateix Saralegui, el governador civil, el capità general, el president de la Diputació, l'ajudant de la marina, el marques de Rubí, el contramestre López, autoritats provincials, generals i alts directius de la Caixa de Pensions de Barcelona, i el delegat a Vilanova, el sr. Castells; i el president i l'administrador del pòsit, Enric Garriga i Alvar Miquel.  Avui dia aquesta celebració/homenatge es continua realitzant i s’ha fet extensiu a les viudes dels pescadors.

L’edifici del Pòsit Vell era insuficient per a les necessitats que a principis dels anys 20 ja tenia el Pòsit de Pescadors, per tant aquest va decidir que s’havia de construir un edifici nou. Hi va haver una gran discussió entre els membres del Pòsit, sobre si calia o no construir un altre edifici o si reparant i/o ampliant l’àntic ja n’hi hauria suficient. Finalment al 1922, Alvar Miquel, com a administrador del Pòsit demana a l’arquitecte municipal Josep Mª Miró i Guivernau la sol.licitud d’obres, que va concedir, i aquest mateix arquitecte dissenyà el nou edifici.

La inauguració fou el dia de Sant Pere de 1925; al 1947 el pintor Martí Torrents hi instal·là un cinema que va tenir molt d’èxit entre la gent del barri, i al 1949 es van fer obres de reforma a la façana, col·locant-hi vidrieres a la galeria exterior. Al 1978, desprès d’una llarga polèmica i moviment ciutadà, s’inicien les obres d’enderroc de l’edifici conservant la façana, per a ser utilitzat per a l’Institut Social de la Marina.

Aquests episodis, com molts d’altres de la seva història, del Pòsit i de l’edifici, mereixen un estudi més llarg i rigorós. Un estudi que ha de completar el que va ser el moviment obrer a la platja abans de la guerra, el que va representar el canvi de model del pòsit a la postguerra, que va passar amb els membres del Posit que es van haver d’exiliar desprès del cop d’Estat i la victòria franquista a la guerra, i alguns com Llorenç Torner, Joan Sagarra o Marcel·lí Garriga, deportats als camps nazis; què va passar amb les barques o les propietats de la cooperativa...? qui se’n fa fer càrrec del Pòsit a partir del 39 sota l’ombra del franquisme feixista? i un llarg seguit d’aspectes vinculats a la historia de la ciutat i del barri de mar que ara només hem volgut apuntar.