El llenguatge també deshumanitza

Fa uns dies, la meva responsable em va dir, sense cap mena d’embut, que m’havien de “optimitzar”. Així, tal qual. Sense filtres. Sense matisos. Com si fos un programa informàtic. Com si el meu cos, la meva ment i la meva vida fossin una línia de codi susceptible de millora contínua. No és només una expressió desafortunada. És un símptoma. El reflex d’un model laboral que tendeix, cada vegada més, a deshumanitzar els treballadors i a reduir-los a peces intercanviables d’un engranatge productiu.

Perquè quan s’utilitza aquest llenguatge, el missatge és clar: no ets suficient tal com ets. Has de donar més. Sempre més. Independentment del cost.

I aquest cost existeix. Es diu cansament. Es diu pressió. Es diu desgast. Però d’això no se’n parla. No entra en cap indicador. No es pot “optimitzar”. El problema no és una frase aïllada, sinó un model que ha normalitzat aquesta manera de pensar fins al punt que ja ni tan sols sorprèn. Un model que buida de contingut paraules com “respecte” o “benestar”, mentre exigeix resultats com si les persones fossin recursos infinits.

Cal dir-ho clar: no som màquines. No som algoritmes. No som variables ajustables. Som persones.

I quan fins i tot en entorns que haurien de ser exemplars s’utilitza aquest tipus de discurs, el que està fallant no és només una actitud individual, sinó tota una cultura. Denunciar-ho no és exagerar. És posar límits. Perquè darrere de cada treballador hi ha una vida que no es veu: nits sense dormir, pressió acumulada, ansietat silenciosa. Tot això no surt als informes. Tot això no es pot “optimitzar”.

I aquí és on el problema es fa encara més profund: aquesta lògia no es queda només en una frase. S’instal·la en el dia a dia, en la manera de relacionar-se, en com es mesura el valor d’una persona dins d’una organització. Es crea una falsa sensació que sempre hi ha marge per exigir una mica més, i aquest “més” no té conseqüències. El problema és una manera de funcionar que normalitza aquest tipus de discurs i el converteix en acceptable. No estem parlant d’eficiència. Estem parlant de dignitat.

Les organitzacions poden —i han de— buscar l’eficiència. Però no a costa de despersonalitzar les persones. El llenguatge importa. Perquè construeix realitats i legitima actituds.

Potser ha arribat el moment de replantejar no només com treballem, sinó també com parlem de la feina i de les persones que la fan possible.

Perquè quan et diuen que t’han d’“optimitzar”, no només estan parlant del teu rendiment. Estan marcant fins on creuen que poden arribar.

I potser ha arribat el moment de deixar clar fins on no.