Fires i firetes

Ja està! S’ha acabat! Els joves s’enduran els cotxes nous aparcats a l’esplanada de l’Eixample de Mar, la iaia de Planoles recollirà els cordills i els quatre fuets que no ha venut i marxarà al seu poble a comptar bitllets fins a l’any que ve. També marxarà aquell noi espavilat que compra camions plens de formatges; els de les paelles Magefesa en liquidación tindran feina a tirar els cartrons, els de les sobrassades tornaran cap a Mallorca, La Sonrisa de la Aceituna marxarà quasi tan plena com va venir, els amics del ferrocarril recolliran els seus somnis ferroviairs, i els municipals, la grua que han abandonat durant dos dies a la sortida del pont vell, al carrer Àncora. El temps passa, i s’ho endú tot. 

Fa molts anys, potser cinquanta, la Fira era ben diferent. Hi havia animals, tractors, ciclomotors, maquinària, bicicletes i joguines, parades plenes de joguines. Sempre em compraven alguna cosa: un cotxe, una ambulància, una excavadora, una rulot que cabia dins de la meva mà petita… No sé molt bé quin sentit tenia, però si hi havia fira, et firaves. 

Abans, per la Fira, feia fred; portaves abric, sortia baf de la boca i a la Talaia tancaven la temporada de bolets amb l’exposició micològica. El principi de novembre era el final de la temporada. Després, només podies trobar algun fredolic despistat o alguna llengua de bou que desafiava el fred i volia arribar a Nadal. 

Aquells boscos ja no hi són, els arbres són cases; no plou, ni fa fred. Per això em sorprèn que encara hi hagi coses que es mantinguin com fa més de cinquanta anys: les pomes de caramel, els núvols de sucre o el pollastre a l’ast que molts vilanovins van descobrir un dia de fira dels anys seixanta; abans que obrís el Superpollo, els Pollos Gogo i tots els que els l’han anat seguint. Els caballitus van deixar la plaça dels Quartels per anar cap a la platja, però continuen sent els mateixos: el tren de la bruixa, els autos de xoc i l’Escalèxtric. Tot canvia, sense canviar res. És un lloc on circula el diner negre, com circulen rius de gent Rambla avall. 

I per què ho fem? Per què la gent puja i baixa per la Rambla aquests dies de Fira entre paelles, embotits cars, cotxes, venedors de pisos, quiropràctics, joiers de fireta, aprenents de pastisser i persones que somien amb trens? Doncs no trobo la resposta. 

M’aturo a la Ferreteria Albà, que ara és un Massimo Dutti, just davant de la Pizzeria Munich —que després de ser un banc ara ven matalassos— i descobreixo una exposició de fotos en blanc i negre de botigues que no saps ben bé si han tancat o encara els queden alguns anys de vida: Cal 65, El  Mírim… Molt bonic! 

Palplantat allà al davant, amb la mirada perduda en el passat, penso en si el tren que hauré d’agafar demà arribarà a alguna hora decent a Barcelona. Mentrestant, un gos fa caca al bell mig de la Rambla, davant dels meus peus, i de cop, torno a la realitat: els pollastres a l’ast continuen girant oliosos, esperant que algú se’ls emporti a casa per dinar; la gent puja i baixa per la Rambla, i jo penso que tampoc passaria res si, en comptes de ser aquí, hagués marxat a la Llacuna a buscar bolets.