L’Escola de les Tres Roses

La Rosa, com ja sabeu, era una artista, era una bona artesana, vull dir que la Rosa era una artista que coneixia l’ofici, el de donar forma a diversos materials per convertir-los en bells objectes. L’any 1969, des de l’ajuntament de les hores, va partir la proposta d’endegar algun projecte de caràcter cultural en el món de l’art local; pocs anys més tard, la Rosa Carbonell i dues roses més, la Rosa Altés i la Rosa Taules van ser cridades a engegar un ambiciós projecte local, obrir una escola d’art a la ciutat, a Vilanova i la Geltrú. Aquest projecte va comptar amb la col·laboració i el suport de moltes persones, forces, ara no podria anomenar-les totes i no ho faré perquè se me n’oblidaria algun nom. Però sí que vull dir que van ser elles tres, les tres roses, les que van tirar endavant el projecte, i ho van saber fer tan bé que avui la ciutat encara compta amb aquesta institució. A l’Escola de les Tres Roses (per què no podria adoptar aquest apel·latiu, molt més humanitzar que les fredes sigles amb què avui s’anuncia?); a l’escola de les Tres Roses, fins avui s’hi han format bona quantitat de professionals, artistes i artesans locals i de la comarca, o simplement ciutadans capaços d’apreciar l’art com alguna cosa important que acompanya la vida. Crec que l’Altés n’estaria prou satisfeta, i somriuria amb aquell esplín tant característic seu, entre la timidesa i el goig.

La rosa Altés, a qui sempre vaig conèixer amb un somriure fàcil d’aflorar, va il·lustrar un dels meus primers contes, en Maginet Tap de Bassa, que ara ja fa molts anys va editar la benemèrita editorial la Galera, la il·lustració va agradar-me molt, tant que l’afegeixo a aquesta nota de comiat de la Rosa, com homenatge a ella. Donada la meva relació amb una de les tres roses, amb la qual estic casat, vam poder mantenir anys llargs diàlegs; la conversa amb l’Altés era amena, un pèl obstinada, com la de qualsevol persona que té una dedicació a la qual consagra llargues hores. Vam tractar-nos força temps, sostenint prolongades converses sobre la marxa de l’escola, els maldecaps, el futur, i també les alegries i els èxits de l’escola d’art.

Bé, des d’aquestes ratlles compostes amb rapidesa, i no tant amb tristesa perquè gairebé estic segur que la Rosa va tenir una vida prou feliç (si més no a mi sempre m’ho havia semblat), des d’aquestes ratlles, un record per la Rosa Altés. I espero que la ciutat sàpiga trobar la manera de mantenir el seu record.