Quan denunciar un abús es converteix en una odissea

Sóc una mare de Vilanova, com qualsevol altra, estimo els meus fills, i vull que creixin segurs, però hi ha una veritat incòmoda i dolorosa, que la societat prefereix ignorar: denunciar un abús et pot arruïnar la vida, ho dic per experiència.

Quan vam denunciar, vam posar la seguretat del nostre fill per davant de tot, trencar el silenci, fer front al trauma de l'abús, buscant la seguretat institucional, i ens vam ficar en un laberint burocràtic, emocional i legal que encara avui ens asfixia, perquè als nens no se’ls creu si no interessa, perquè una mare protectora es veu com una amenaça al sistema, un sistema corrupte on el tràfic de pornografia infantil, d’influències i poders, els abusos a menors, etc. van per sobre de les criatures. 

Fa poc va ser el dia dels Drets dels Infants, però està clar que en el nostre territori els drets dels adults van molt per sobre, és més senzill dir que és un conflicte entre progenitors, o malentesos entre professionals de l’escola pública que enfrontar-se a que treguin els draps bruts, perquè, gairebé tothom té algun, però en el cas de treballadors de forces de seguretat, mestres de la pública, i polítics, és un altre qüestió molt complexa i greu.

La protecció dels infants és innegociable, i ha de ser prioritària. La nostra societat i les institucions han de fer una clara declaració: el silenci de les víctimes fan que el maltracte es perpetuï. Quan hi ha una denúncia d'abús, l'únic objectiu ha de ser verificar el maltracte i protegir la víctima, sense excuses.

El gran obstacle que trobem les famílies que denunciem, és la tendència institucional a desviar l'atenció de l'agressió a les víctimes, si vas a un hospital, o demanes ajuda et diuen que revictimitzes. Et nomenen mare protectora, sembla un títol important, però amaga un atac, vol dir que protegeixes massa, que no estàs fent bé el teu paper. Ens fan callar, ens diuen que si ho denunciem perjudiquem a la canalla, si parles els faran bullying, si parles l’estigmatitzes... i els agressors? Els agressors poden fer i desfer i a ells no els passa res? En quina mena de societat estem vivint? Quin tipus d’adults volem que es converteixin els nostres fills i filles? I la DGPPIA / EAIA t’amenacen en treure’t els fills.

Quan una família denuncia un abús, s’ha de protegir al nostre fill o filla. Si es considera que hi han altres problemàtiques, cal abordar-les, com a tasques de suport addicionals,  reeducacions, atencions domiciliares, el que calgui si és necessari redreçar una situació si es el cas, oferint ajuda per a resoldre'ls, però que això mai es converteixi en una barrera o en un motiu per deslegitimar la sol·licitud d'ajuda per al maltracte, abusos, o abusos sexuals.

La Direcció General de Prevenció i Protecció a la Infància i l’Adolescència, la DGPPIA abans la DGAIA, hauria de fer ressò del seu nom i prevenir i protegir, no atacar i desemparar a les famílies i als seus fills i filles, cada nen o nena que arrenquen, pateix, i pateix la família, perden tot contacte, i tots sabem que hi ha darrera molts interessos de tenir més infants tutelats per rebre subvencions d’Europa, en canvi acompanyar a les famílies costa diners de les arques.

Els protocols són freds, les persones que treballen fent aquesta feina acaben posant un mur als sentiments o ja arriben així, parlen amb paraules suaus, veu calmada per dir-te que et trauran els fills per haver fet el possible per protegir-los quan portes mesos demanant ajuda i ningú està fent res per ells. Et diuen el de DGPPIA no parlis, i sobretot no parlis amb els mitjans! Encara recordo quan va venir a dir-me el més petit que l’havien amenaçat: «et farem molt de mal si parles amb els metges», aquesta frase em va gelar la sang, i des de llavors, no he parat de fer el que calgui per protegir-lo, i ara una institució em diu que si parlo amb els mitjans em trauran el que és més important per a mi?

No em callaran. La vostra ineficiència i les vostres ganes de callar-me faran que quan més em vulgueu callar, més alçaré la veu.