Llum d'aigua

La darrera novel·la de Joan Rios, Llum d’aigua, parteix de la creació de la Central Elèctrica de la Vall Fosca i de l’amor que els seus pares li van transmetre per aquest espai des de ben petit. L’autor juga amb la realitat històrica i la ficció per endinsar-nos en un món on ambdues dimensions es trenen fins a construir una novel·la colpidora.

El text pivota al voltant de dos protagonistes: el Manolo, arribat de Cartagena per treballar en la construcció de la Central, i la Ramona, filla de la vall, que entra a servir a casa d’un dels amos de la vall. Al seu costat hi trobem la figura de Hans Fisher, màxim responsable de les obres.

Però la novel·la va molt més enllà dels personatges individuals: hi apareixen autèntics actants col·lectius com la Central mateixa, la vall esventrada de dalt a baix, la gent senzilla que hi ha viscut sempre, els grans propietaris i els enginyers que impulsen la macro obra. Tots ells esdevenen eixos fonamentals que sostenen l’acció narrativa.

Els personatges secundaris estan molt ben perfilats: la xerrameca de la Mercè,  l’antagonista Thomas, odiat per tothom, o figures com el Toni, amb un sentit inusual de la justícia... A través d’ells es construeix un univers coral ric i complex, on cada veu aporta matisos a la narració.

Un dels grans mèrits de l’obra és el coneixement de la cartografia precisa de la Vall Fosca al llarg de tot el llibre. L’espai i els col·lectius són narrats amb minuciositat, plens de descripcions detallades i amarats de sentiments contradictoris: goig, por, repressió, venjança, odi, amor, dolor, ràbia, impotència, que aporten profunditat humana als fets.

La vall i la seva gent formen un tot indissociable, on natura i vida es fonen. Fins i tot elements com els menjars, amb referències al trinxat, al xolís, contribueixen a aquesta construcció rica i versemblant. Però aquell silenci de la vall es trencarà amb la construcció de la nova Central.

L’acció, situada el 1912, avança amb el teló de fons de les estacions de l’any, descrites amb una gran precisió i bellesa. La natura no és només escenari, sinó també reivindicació davant un progrés que la capgira. Els llacs, els planells i els paisatges de la vall esdevenen protagonistes, amb una força gairebé fotogràfica. Paral·lelament, les rutines quotidianes, tant de les classes benestants com dels milers de treballadors tractats com a bèsties, construeixen un relat que oscil·la constantment entre humanitat i crueltat.

Les descripcions són un dels punts més potents de la novel·la: precises, detallades i carregades de força visual. Destaquen principalment les escenes de treball dur, la precisió en les tasques de construcció, especialment en l’ús d’explosius, i les condicions inhumanes dels barracons, amb llits de palla i una vida marcada per la duresa extrema. També hi ha una gran sensibilitat en la descripció del món de la gent gran i en escenes quotidianes com els sopars o les feines domèstiques, fetes per les dones, clar.

La novel·la aborda temes com l’amor amb un “coup de foudre” molt ben construït, la violació i la impotència de la dona davant aquesta brutalitat o el seu rol dins la societat, la lluita obrera, les reivindicacions, l’enfrontament amb la patronal i la classe política, i la indiferència d’aquesta davant la mort dels treballadors. Moments clau com la victòria dels obrers o l’autorepressió davant la vaga reforcen el caràcter social de l’obra.

La llengua s’adapta a l’origen dels personatges, barrejant registres i idiomes per donar versemblança al relat. Hi trobem la riquesa lèxica pròpia de la Vall Fosca, combinada amb el vocabulari específic de la construcció i amb les diferències lingüístiques entre classes socials. Expressions com “manilladas”, “popar les vaques” , “les deus hores”, “els mandamassos” o “el padrí i la padrina” (encara vigent al Pirineu per referir-se als avis) enriqueixen el text.

Pel que fa a l’estil, destaca l’ús d’un narrador omniscient que permet una visió àmplia i profunda del conjunt. Els capítols són breus i enèrgics, cosa que manté constantment l’atenció del lector. La narració incorpora també elements poètics i figures com la personificació, la nova primavera es treu la mandra, així com diàlegs frescos, provocadors, íntims a voltes, que aporten dinamisme al text.

La novel·la avança sempre a partir de contrastos: amor i odi, riquesa i pobresa, silenci i soroll. El soroll constant de les obres trenca el silenci ancestral de la vall  fins al punt que el silenci, que sovint parla, esdevé un element clau, present en la natura, en els treballadors, en els enamorats i en els matrimonis de conveniència. Aquest joc de contraposicions travessa tota l’obra i li dona una gran força simbòlica.

Un aspecte especialment rellevant és l’estructura narrativa, l’obra construeix un autèntic mosaic de moments, escenes i veus. A través del muntatge paral·lel i el canvi constant de focus narratiu, l’autor alterna històries i situacions sense esperar el canvi de capítol; sovint n’hi ha prou amb un espai en blanc. Aquest recurs genera un contrapunt narratiu molt potent, on les diferents trames s’entrecreuen i es reforcen mútuament. El resultat és una estructura fragmentària però perfectament travada, una autèntica filigrana narrativa.

Aigua per fer la llum, llum d’aigua,  tanca simbòlicament una novel·la intensa, humana i profundament ben construïda, que heu de llegir.

Anna Ruiz Mestres. Professora de Literatura i Crítica Literària